Mas passava per allà

La jutge barcelonina encarregada del cas Pujol-Ferrusola ha imputat l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol, la seva esposa i uns quants dels seus fills com a presumptament culpables en un doble delicte de defraudació a Hisenda i de blanqueig de capitals. De fet, la defraudació ja la va confessar públicament Jordi Pujol el 25 de juliol passat: caldrà veure si, per la quantia i per la correcció o incorrecció de la regularització, aquesta conducta es podrà configurar com a delicte. Més greu seria el de blanqueig de capitals si, com tem la jutgessa, "no es pot establir l'origen" dels fons situats en paradisos fiscals, ja que no s'ha documentat que procedissin d'un suposat llegat del pare del polític.

La imputació no és una decisió judicial menor. El citat com a imputat no perd la protecció universal a la presumpció d'innocència fins que no hi hagi sentència; però certifica al mateix temps l'existència d'indicis que podrien configurar fets delictius. La reacció del portaveu del Govern de la Generalitat, Francesc Homs, minimitzant una altra vegada el cas en recordar només la primera d'aquestes dues realitats, subratlla la laxitud moral del pujolisme a l'hora d'aclarir les malifetes pròpies.

Un fil conductor connecta aquest comentari d'enorme obvietat i ínfima qualitat amb l'actuació del cap i afillat polític de Pujol, el president Artur Mas. Des del juliol, Mas actua en aquest assumpte com si passés casualment pels desguassos del nacionalisme, ho ignorés tot del seu padrí, de la seva xarxa familiar clientelar i dels casos de corrupció que, com el vil saqueig del Palau de la Música, van desembocar en l'embargament judicial de la seu del partit que ell mateix presideix.

I, no obstant això, Artur Mas, que en una vergonyosa actitud cesarista defuig declarar davant la comissió parlamentària d'investigació sobre el cas Pujol —a la qual fa convocar Aznar i González!—, deu als catalans, i a tots els espanyols, alguna explicació, en funció del càrrec que ostenta.

Artur Mas ha d'informar els contribuents que sí que paguen els impostos —sense solapar la dinàmica judicial— sobre quant van defraudar, amb delicte o sense, Pujol i la seva família, a les arques de la Generalitat. Quantes accions, avisos, trucades o requeriments va fer als infractors l'Agència Tributària catalana, qualificada per ell d'"estructura d'Estat". Una qualificació pomposa i probablement ridícula a tenor de la seva inacció (si hagués actuat, s'hauria sabut, quan tan àgil és el seu conseller Felip Puig a l'hora de perseguir companyies no noticiables per frau fiscal, com Desigual, per desobeir —com, per cert, sol fer el Govern de Mas— la llei, en aquest cas, la d'horaris comercials.

Mas ha de lliurar també la llista de contractes públics que van beneficiar els Pujol-Ferrusola i afins, o que van mitjançar, com el seu ex-número dos, Oriol. Mentre no ho faci no es podrà desprendre de l'estigma d'hereu amical, marmessor fàctic i beneficiari polític del pujolisme, com fal·laçment intenta destruir el partit que va fundar el seu mentor.