Realisme químicament pur

En la línia d’edició dels llibres d’Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931), Club Editor publica ara el primer recull de contes de l’autora, de l’any 1968, traduït com els altres aquí per Dolors Udina. Crida l’atenció d’entrada que aquestes històries no siguin tan extenses com les més conegudes de Munro. N’hi ha quinze. Els ambients rurals d’Ontario hi són, i també la fixació en les relacions familiars. No cal dir que, com a mínim, per als lectors habituals de la premi Nobel de Literatura de l’any passat aquest llibre és de lectura obligada, ja que assistim a l’origen del seu món.

En aquest particular microcosmos, hi predominen els infants i els joves, i certa evocació dels anys trenta i quaranta, amb els canvis de vida que va aportar la depressió econòmica. Els contes que insisteixen en aquest aspecte són els menys interessants, com ara El cowboy de Walker Brothers o Les cases noves.

Que siguin els dos primers del recull, però, no hauria de fer recular cap lector, encara que el realisme químicament pur de Munro sempre pot fer pensar a un lector poc atent que la vida és una cosa repetitiva i immòbil, i que el pitjor que podem fer és duplicar-la als llibres. Ja ho deia per aquí Joan Perucho: que la minyona s’enamori del taxista ha passat sempre.

Però, com sabem, Munro és una hereva de primer rengle d’Anton Txékhov, com els millors autors realistes nord-americans del segle XX, des de Sherwood Anderson i Ernest Hemingway a Jane Bowles i Flannery O’Connor. El flux de la vida sempre és sinuós; el conflicte mai dibuixa una traça aparatosa, però sí evident, i sol despuntar en els darrers paràgrafs, generalment a l’últim, quan es designa la gran paraula: la mort, la felicitat, la desesperació, la ingratitud... És l’únic moment en què el conte es mostra abstracte, conceptual; fins aleshores, hi hem trobat molt de detall, lèxic simple, narrativitat i, per descomptat, versemblança. Diumenge a la tarda és un molt bon exemple d’aquesta tècnica.

Als joves nord-americans se’ls tortura de manera organitzada amb el ball de graduació. A El vestit vermell (1946) n’hi ha un, i és un dels contes bons del conjunt. Imatges m’encanta: allà on William Faulkner hauria fet una història de pallers incendiats, d’odis que salten de generació en generació, Munro ens mostra tangencialment el drama d’un home expulsat de la comunitat que avisa que podria tornar-hi a haver una casa cremada. Gràcies pel volt també és un conte amb molt d’encant; el punt de vista masculí no deixa de ser una raresa en el conjunt.

Els contes inicials de la premi Nobel són una sòlida primera pedra del seu edifici literari

Per què els nens apareixen tan bé als llibres? Per què són fàcilment identificables, expressius, com en els contes de Jerome Salinger o de Henry James? Crec que és perquè, en general, a la vida sentim de manera directa una adhesió cap a ells. En aquesta línia, El dia de la papallona o L’hora de la mort també són contes bons.

La senyoreta Marsalles del relat que tanca l’aplec, i que intitula el llibre, recorda el personatge femení del conte Cara de cavall, de Dorothy Parker. Munro és menys sagnant en la satírica denigració inicial del personatge, però el final del conte és similar. De la burla inicial se’ns condueix magistralment a la constatació d’una bondat natural, un pèl insensata, que deixa en entredit els personatges i el lector.

Des de molt jove, la reconeguda autora canadenca va estar preparant aquesta sèrie de contes. Va ser un recull escrit amb tranquil·litat, meticulosament, com el primer que va realitzar Raymond Carver o Harold Brodkey.

L’èxit va ser immediat. Des d’aleshores, ha publicat els llibres que ja coneixem i ens agraden tant: Massa felicitat; Estimada vida; Odi, amistat, festeig... Aquells contes van ser, doncs, una sòlida i bona primera pedra.