Carlos Barral: contra Catalunya?

Pels diaris m'assabento que la setmana passada es va clausurar l'Any Carlos Barral, em penso que organitzat per l'Ajuntament de Calafell, amb motiu dels 25 anys de la seva defunció. Fins ara no he tingut coneixement de la celebració de l'Any Barral. De les commemoracions que se solen celebrar sobre figures destacades per la seva personalitat, per l'empremta que han deixat rere seu, un acostuma a assabentar-se'n quan comencen. En el cas de Barral ha estat diferent: s'ha donat a conèixer el dia que acabava. Per què?

Carlos Barral, tan destacat en el món literari, era sens dubte atípic, peculiar i original, en certa manera únic. I ho ha estat fins i tot en l'homenatge que li han dedicat les autoritats del mariner poble de Calafell, a la província de Tarragona (no recordo el nom de la comarca a què pertany). Efectivament, ens assabentem del dia final de la commemoració però no del dia en què va començar: alguna cosa realment estranya. Esperem que els actes celebrats en la seva memòria, encara que sigil·losos, hagin estat a l'altura del personatge.

Barral s'ho mereixia. Un poble com Calafell, exemple dels desastres urbanístics en l'època del desarrollismo, va ser posat al mapa literari per Carlos Barral, un individu que convidava a la seva petita i bellíssima casa davant del mar, conservada amb afecte, cura i sacrifici, a una plèiade d'escriptors, artistes i editors de tot el món. Calafell ha passat a la història de la literatura gràcies a Carlos Barral.

Calafell ha passat a la història de la literatura gràcies a Carlos Barral

No és Cadaqués ni Tossa ni Sitges, de cap manera és un poble de postal, com se sol dir, sinó descaradament horrible per la seva arquitectura, però amb una platja esplèndida, gran i còmoda, davant d'un tros de mar envejable i ja a la part sud, propera a la veïna Sant Salvador, un racó dotat d'una tendra humanitat, amb la casa de Carlos i Yvonne, el restaurant de Lucy i, una mica més avall, el bar La Espineta, inoblidable, amb l'eficaç i elegant Ivonnette esmerçant-se darrere de la barra, servint tequila al Cuervo mentre Pilar, Emilia, Fuen i Lola estaven fent una passejada davant del mar o jugant una partida de pòquer. Aquest és almenys el meu record d'uns anys molt feliços, ja llunyans, encara entranyables.

Doncs bé, l'Ajuntament de Calafell ha retut homenatge al poeta, escriptor i editor, en l'ordre que vulgueu, Carlos Barral. Potser un homenatge carrincló en extrem, no ho sé, no me'n vaig assabentar, però els representants del municipi li han reconegut i agraït la seva tasca. Però la cultura oficial catalana, amb la seva conselleria al capdavant, l'ha ignorat i amb raó: Barral no és cultura catalana, Barral és cultura espanyola. No entra dins de les meves competències, deuen haver dit.

Barral no tenia la voluntat de ser català, ni tan sols sabia què significava això

No crec que les cultures tinguin pàtria. La cultura és allò que l'home afegeix a la natura. Com va dir algú, el que no és naturalesa és cultura. La cultura, per tant, la fan els homes, no els països, o les nacions o els estats, siguin els que siguin. Però ens hem mal acostumat a adjectivar la paraula cultura amb una denominació geogràfica: cultura catalana, cultura espanyola, cultura francesa o japonesa. Donem-ho per bo; en tot cas serveix a efectes pedagògics i administratius.

Barral havia nascut a Catalunya, tota la seva vida l'havia passat a Catalunya, parlava en castellà i en català, a més d'altres llengües, la seva editorial era a Barcelona, era un editor conegut a tot Europa, promovia trobades literàries, escrivia en castellà però també va publicar un llibre en català sobre la costa de Catalunya vista des del mar, amb prodigioses fotografies de Xavier Miserachs. Era català? No, perquè no era dels nostres. A més de tot això, Barral no tenia la voluntat de ser català, ni tan sols sabia què significava això; a mi també em passa. És català aquell que viu i treballa a Catalunya… i té la voluntat de ser català. Barral no complia aquesta última condició. Per què se li deu un homenatge, per què recordar-lo, què aporta a la construcció nacional? Res. Ningú deu pensar en ell.

I, malgrat això, molta gent al món pensa en Carlos Barral, en la seva Biblioteca Breve, en els seus tres volums de memòries, fins i tot potser n'hi ha que entenen la seva poesia, tan críptica. Molta gent al món pensa en la seva hospitalitat de gran senyor arruïnat, en la seva col·laboració amb els moviments antifranquistes, en la seva gran cultura clàssica, moderna i contemporània. Molta gent al món pensa en els seus amics de generació literària, en Castellet, en els germans Goytisolo, en Jaime Gil de Biedma, en Gabriel i Joan Ferrater, en Jaime Ferrán, fins i tot alguns recorden a Alfonso Costafreda i fins i tot Jorge Folch. Però sembla que la Generalitat que ens governa oblida aquesta generació perquè el seu record no ajuda a la construcció nacional.

Ha passat l'Any Barral i no ens n'hem assabentat. Només hem recordat que durant 300 anys Espanya ha sotmès Catalunya. Quines coses! Potser Barral va ser un opressor perquè va editar en castellà.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.