D’elusió també es viu

Va prosseguir la interminable desfilada d'experts a la comissió contra el frau del Parlament. A fora, al parc, també era hivern i les butaques de la Sala de Grups van començar a enfonsar-se com un record. Els qui van comparèixer aquest dilluns 15 van ser els senyors Joan-Francesc Pont Clemente, Luis Manuel Alonso González (els dos catedràtics de Dret Financer i Tributari de la UB i tots dos proposats per CiU) i el senyor Carles Ramió (catedràtic de Ciències Polítiques i Administració de la UPF, proposat per ERC). Els dos primers van torejar plegats. Van coincidir l'un i l'altre a assenyalar que la repressió dels defraudadors és un gest inútil i que la societat és la culpable (en concret, és el model legal el que falla), van coincidir també a diferenciar entre frau i elusió i van coincidir, sobre aquesta base, en l'exculpació metafísica, que no moral, de l'expresident Jordi Pujol. És a dir, en tot el que als convergents els agrada sentir i desitjarien dir.

El professor Pont (barba blanca i baixa, galtes descobertes, com un home just) va utilitzar la terminologia maçònica (no en va és públicament president del grau 33, cosa que permet als metges examinar les vibracions toràciques), i així es va referir diverses vegades als principis de llibertat, igualtat, justícia i pluralisme, va sentenciar que l'altruisme ha de prevaler sobre l'egoisme, va al·ludir a la república “en el millor sentit de la paraula” i va assenyalar que “l'únic camí que hi ha és l'obediència de les lleis”. Va tancar la xerrada el professor Alonso amb la conclusió que cal tractar millor les rendes del capital que les rendes del treball, perquè si no el capital se'n va.

En la segona part de la sessió, la xerrada del professor Carles Ramió va ser clara, precisa i contundent. Va posar la corrupció política al centre del finançament dels partits i va advertir que sobretot era culpa dels polítics i no dels funcionaris ni dels empresaris. Va parlar també dels 30 anys de silenci pujolista i va dir que la corrupció política que hi ha a Catalunya és molt semblant a la que hi ha a Espanya, i que les dues són “igual de casposes” i, en el cas català, un greu obstacle si es pretén construir “un nou país”. Alt, sever, rigorós, més prop d'Unamuno que de Berlinguer o de Togliatti, el senyor Marc Vidal, filòleg i diputat d'ICV-EUiA, es va lamentar que no li publicaven els articles als diaris (no hi ha gens més malenconiós que un filòleg no publicat), i va instar el professor Ramió al fet que fos ell qui amb la seva ploma denunciés d'una vegada aquests silencis, ja que a ell l'han publicat sempre i amb freqüència.

En el torn corresponent al grup de Ciutadans, el senyor Carlos Carrizosa (ulleres amb cordill, aire de sastre nocturn que repassa el teixit social), va renyar el grup popular pel cas Bárcenas però a continuació va coincidir amb el seu portaveu en el significat tan va que promet l'expressió “nou país”. Com si una mica d'aquells trenta anys de silenci encara surés al Parlament, es va tancar la sessió amb una sensació de tristesa i buit. Seguia l'hivern al parc. Per alegrar els cors, aquella rumba dels Chichos que deia: “Porque todo lo que piensas tú / Son elusiones, qué más me da / Son elusiones, y así nací...”.