Una ‘dominatrix’ bilbaïna al rescat del porno britànic

Intentar regular el porno és complicat. I un acaba decidint quines pràctiques sexuals són acceptables i quines no. Acaba de passar al Regne Unit, on s'ha introduït una esmena a la llei que regula la pornografia. Des de l’1 de desembre passat, els vídeos pornogràfics que es produeixin al país per Internet tenen una sèrie de limitacions. Queden prohibides les fuetades fortes a les natges, l'ús de fuets o fustes, la urolàgnia (més coneguda com a “pluja daurada”) i asseure's a la cara de l'altre. El sexe oral practicat sobre una dona “amb les vies d'aire obstruïdes”, sigui quina sigui, es considera “no acceptable”. L'ejaculació masculina està bé; la femenina, prohibida.

El que fa la nova esmena és sotmetre la producció audiovisual pornogràfica per Internet a la legislació que regeix la pornografia en DVD. Però resulta que els estudis independents no feien mai DVD precisament perquè consideraven que la normativa era molt restrictiva, i qui la supervisa és un organisme privat, la ATVOD, que, segons els seus crítics, accepta qualsevol pràctica del porno mainstream però rebutja les menys habituals. En paraules de la columnista de The Guardian Zoe Williams, “tolera la degradació sempre que la pateixi a la dona”.

La indústria del porno està en peu de guerra, però el debat l'ha transcendit. Per molts, es tracta d'una discriminació a les dones i a les pràctiques sexuals minoritàries. Un atemptat a la igualtat de drets. I una de les veus que s'han fet sentir més en la resistència és una “dominatrix, artista i activista” nascuda a Bilbao, que ja ha guanyat alguna batalla a les autoritats britàniques.

Itziar Bilbao Urrutia va arribar a Londres amb 19 anys. Va viure en cases okupes i va acabar en una facultat de belles arts. “Com tots els estudiants d'art, necessitava treballar”, recorda. “Jo em movia en l'ambient de clubs fetitxistes de Londres, i vaig començar a treballar de dominatrix, que és una dona que crea dominació sexual femenina a clients que paguen pels seus serveis. Estava ben pagat, i em semblava millor que treballar en un bar o en una botiga”.

Pels volts del 2002, Itziar va crear una pàgina web per promocionar els seus serveis. “Llavors vaig començar a desenvolupar la imatge, a fer vídeos, i em vaig adonar que estava expressant els meus interessos conceptuals com a artista”, explica. “Temes com la identitat, el gènere, el feminisme, la representació de la sexualitat, la sexualitat alternativa. Els dos mons es van unir: la meva pràctica artística i la meva feina com a dominatrix”.

Així va néixer, ara fa quatre anys, Urban Chick Supremacy Cell, alguna cosa així com la Cèl·lula de Supremacia de la Tia Bona Urbana. Un web de vídeos fetitxistes per subscripció, que estèticament planteja una imatge d'activisme polític, “inspirada en dones com Valerie Solanas”. “Vaig adoptar la imatge d'una cèl·lula terrorista underground que advoca per una supremacia femenina absoluta”, explica Bilbao, que va trobar en el fetitxisme i el BDSM un vehicle per expressar les seves idees artístiques i polítiques. El seu projecte va formar part de l'exposició Genealogies feministes en l'art espanyol, exhibida al MUSAC de Lleó l’any 2012.

Però aquí, al Regne Unit, les autoritats no es van fixar tant en el vessant artístic. El juny del 2013 va rebre una carta de l’ATVOD, l'autoritat independent que regula els vídeos de pagament, que li sol·licitava l'abonament d'una quota per emetre els seus “programes de televisió” a Internet. “Vaig decidir mirar la llista dels estudis de vídeo als quals havien denunciat”, recorda Bilbao, “i em vaig adonar que la immensa majoria pertanyien a la veta de mercat del vídeo adult fetitxista i, més concretament, de dominació femenina. Això em va semblar persecució”.

L'artista va denunciar el cas a Backlash, una organització de defensa de la llibertat d'expressió sexual, amb la qual col·labora des del 2009. Allà van constatar que hi havia un cas per defensar i van posar l'assumpte en mans de l'advocat Myles Jackman, més conegut com l'Advocat de l'Obscenitat, especialista en llibertat sexual i pornografia extrema del bufet Hodge, Jones & Allen.

Després de mesos de litigi –i “d’interessantíssimes converses sobre els límits de l'art amb pixatinters de l'administració”, en paraules de Bilbao– van guanyar el cas i el web va reobrir aquest estiu. Els van convèncer que allò era un mitjà artístic i el d’Itziar Bilbao Urrutia s’ha convertit en “l'únic estudi del Regne Unit que pot emetre contingut adult a Internet”.

Aquell llarg litigi, creu Bilbao, va ser un camp de proves per a la nova legislació que va entrar en vigor l'1 de desembre. Ara, coordina els estudis de vídeo britànics en la lluita contra una normativa que considera “discriminatòria amb el gènere femení i amb la sexualitat minoritària”. “S'han posat a catalogar pràctiques sexuals”, opina Bilbao. “I les que no es poden mostrar són sobretot de la sexualitat gai, queer i de dominació femenina. En el porno dels grans estudis aquestes pràctiques no es veuen, així que ells en queden exempts”. I aquest producte, que per Bilbao és més nociu, és el més accessible. “El porno mainstream”, explica, “exhibeix dones objectualitzades, amb físics sexuals caricaturescos, és una glorificació del penis”.

Per Bilbao, al darrere hi ha “la censura general als continguts a Internet”. “Comencen pel porno”, assegura, “perquè dóna molts vots apel·lar a la protecció dels nens. Però no es pot esperar que l’Estat faci de mainadera. El porno és com el canari a la mina de carbó”.

Aquesta artista bilbaïna, que fa gairebé 30 anys que és a Londres, considera que “els britànics són molt malaltissos per al sexe”. “Com els bascos”, afegeix. “A mi m'atreu la seva complexitat sexual, però ells tenen una relació molt difícil amb ella. Recordo el dia en què li vaig explicar a la meva mare que anava a clubs fetitxistes. Ella es va quedar pensant una estona i em va dir: "És que els anglesos són així, oi, filla?”.