El desert devorador

Fins avui, el cinema de l'argentí Lisandro Alonso havia recorregut, amb severitat unidireccional, una poètica de l'essència que capturava temps, home i paisatge, servint-se d'actors no professionals tractats abans com a presències que com a personatges i reduint la seva narrativa a una idea del viatge que era pur desplaçament físic i, se suposa, també trajecte interior. No era un cinema de fórmula, si bé de vegades podria semblar-ho, i és de justícia subratllar que, en les seves propostes sempre exigents i alguns cops extenuants, l'obra d'Alonso manifestava més desig d'exploració i qüestionament que autocomplaença. Després de Fantasma (2006), un tercer llargmetratge que semblava funcionar com a recapitulació, pel·lícula cruïlla i càmera de ressons, va venir l'aparatosa Liverpool (2008), obra que posava de manifest el seu desig secret de ser un western, però que semblava arribar a un atzucac descoratjador.

A Jauja, l'aparent atzucac es transmuta en fascinant i porta a inèdites possibilitats. És la pel·lícula d'Alonso més ambiciosa, complexa i rica fins avui, un acte màgic que transforma el que és unidireccional en multidireccional, que eleva i desborda sense trair els plantejaments del cineasta, que aquí disposa d'una estrella tan generosa com addicta al risc (Viggo Mortensen), amb el director de fotografia d'Aki Kaurismäki —que inspira la seva paleta cromàtica en el cinema de John Ford i tanca la imatge en format acadèmic— i amb un poeta (Fabián Casas) feliçment lliure de les servituds de la mecànica de guió. El joc autoconscient de Fantasma i el western esbossat a Liverpool troben aquí el seu espai per créixer, hipnotitzar i desafiar l'espectador.

Una brúixola, un soldat de fusta i un gos (o dos) són els fràgils punts de referència que utilitza aquesta pel·lícula enigmàtica, radicalment borgesiana, que, a través de la recerca d'una filla perduda per part d'un militar danès destinat a la Patagònia, parteix del territori del western crepuscular —on la conquesta civilitzadora equival al sistemàtic exercici de la barbàrie— per, a través de temps permeables i espais porosos i passant després per una cova posseïdora de tants bells misteris com els d'una llegenda artúrica, desembocar en unes claus poètiques resistents a tota domesticació racional. Una paradoxa excel·lent: pel·lícula única i múltiple.