Contra la demagògia

 A l’antigor grega, el concepte de “política” tenia un abast molt més ampli que en l’actualitat. Aristòtil defensa a la Política la ciutat estat grega com la forma més rellevant de l’organització social, perquè implica tots els homes lliures en els afers públics. La “política” abraçava la vida quotidiana de la polis. A Les granotes (405 aC), Aristòfanes entrellaça dues trames hilarants que tenen un rerefons de caràcter “polític”: l’accidentada excursió a l’Hades de Dionís, déu del teatre, i l’encesa disputa literària entre Èsquil i Eurípides. Si la primera part ens remet a la tradició clàssica dels viatges a l’infern (Orfeu, per exemple), la segona és una bona mostra, en clau còmica, de crítica literària.

Embogit per l’obra d’Eurípides, Dionís es proposa d’anar-lo a cercar a l’Hades per poder gaudir així d’un bon poeta que salvi la ciutat. Al regne dels morts, hi ha una batalla èpica entre els partidaris d’Èsquil i Eurípides per dirimir quin és el millor dramaturg. Eurípides acusa Èsquil de ser massa solemne i inintel·ligible, mentre advoca per un estil més sofístic, planer i “democràtic”. En canvi, Èsquil defensa el caràcter noble, virtuós i didàctic de les seves tragèdies, en què ensenyà els atenesos a ser bel·licosos i triomfadors, i retreu al seu rival que mostri obertament “el que és vergonyós”.

Malgrat burlar-se de l’estil de tots dos, el cop d’efecte d’Aristòfanes és que finalment l’escollit sigui Èsquil, encara que, en termes estètics, estigui més a prop d’Eurípides. La tria, per tant, té una dimensió eticopolítica: el pare de la tragèdia pot ser més útil per a l’educació espiritual de la ciutat. Per contra, Eurípides rep per partida doble: com a renovador de la tragèdia i com a defensor d’idees més “democràtiques”. Ara bé, més enllà de l’anècdota argumental, Les granotes vehicula una visió determinada de la polis atenenca: la igualtat dels ciutadans (ben entès: els esclaus a banda), en què no hi ha d’haver ningú privat de drets, i l’elogi dels “ben nascuts, prudents i justos” com a base de l’ètica pública.

Els personatges de Les granotes es presenten despullats de l’aurèola dels mites, ridiculitzats hiperbòlicament perquè provoquin la rialla. S’intercanvien els rols com si res, només amb una permuta de vestits. Apel·len als déus amb irreverència o interpel·len els espectadors amb tota naturalitat. En la comèdia, és admissible qualsevol subversió de papers i codis. A Aristòfanes li plau, en suma, de transgredir irònicament la solemnitat de la tragèdia amb el to escatològic, eròtic o prosaic de la comèdia. Per això, Èsquil i Eurípides hi són vistos des del costat més caricaturesc i sarcàstic.

Les granotes, traduïda per Cristián Carandell, busca contínuament la complicitat del públic del seu temps, al qual no s’està d’enviar picades d’ullet i de brindar-li referents recognoscibles. No hi falten les al·lusions a personalitats o a comediògrafs coetanis, a altres comèdies i a fets o sobreentesos descodificables. Amb gran habilitat, Aristòfanes hi activa els mecanismes paròdics i satírics a discreció, perquè l’engranatge còmic funcioni a ple rendiment. En el rerefons de les peripècies dels personatges, hi ha una crítica i fins atacs molt durs a polítics coetanis que en surten força malparats. Saludablement, Aristòfanes hi adverteix —com Aristòtil a la Política— del perill de la demagògia, una pràctica molt habitual entre la classe política d’avui.