Declaració d’independència: l’endemà

Un dels autors més representatius del realisme jurídic escandinau, el danès Alf Ross, va publicar el 1952 una obra titulada Por qué democracia? (Madrid, 1989), on definia la democràcia política, que comporta un sentit jurídic, com una forma de govern on triomfa la idea de la majoria enfront d'aquelles formes de govern on es recorre a la violència i triomfa el més fort. Aquesta contraposició explica que el jurista danès es plantegés el problema de l'ocupació de la força en democràcia. Assenyalant que el valor democràtic més important consisteix en la discussió pacífica en lloc de raure en la força, Ross afirmava que, a diferència de l'autocràcia, la democràcia només recorre a la força per defensar-se d'atacs violents. Un altre gran filòsof de la política, el nord-americà John Rawls, va publicar el 1971 la seva obra més coneguda, Teoría de la justícia (Ciutat de Mèxic, 1979), on reflexionava sobre la tolerància cap als intolerants. Després de plantejar-se si la justícia permet tractar amb tolerància  l'intolerant, Rawls arribava a la conclusió que els homes poden posar-se d'acord en el principi d'igual llibertat per a tothom. Però, afegia, és possible que la llibertat de l'intolerant s'hagi de limitar per preservar la llibertat sota una Constitució justa.

Aquestes reflexions de dos grans pensadors del segle XX ajuden a situar els problemes jurídics que poden sorgir si el Parlament de Catalunya declara la independència d'aquesta comunitat. Potser pot semblar alarmista o precipitada aquesta reflexió però després de la seva conferència del 25 de novembre Mas, com escrivia Vidal-Folch en aquest diari, ha travessat la línia. Ja només pensa en unes eleccions no partidistes, en què, si triomfa, el seu Govern comunicaria a l'espanyol i a la Unió Europea la intenció de constituir un Estat independent i prepararia “estructures d'Estat” per celebrar després eleccions constituents i proclamar la independència. Tot això conforme al document El procés constituent, elaborat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional, on s'explica com constituir un Estat independent en un escenari de no col·laboració amb l'Estat espanyol, mitjançant una declaració del Parlamento autonòmic.

La conferència revela que Mas “va de debò” malgrat que el seu independentisme només té el suport, en el millor dels casos, d'un terç dels electors catalans. Caldrà esperar a veure els resultats de les candidatures apartidistes, però els independentistes estan més ben organitzats i més motivats que els no independentistes i el primer partit no independentista del Parlament actual, el PSC, no pot, amb el seu doble llenguatge, constituir un referent rotund contra Mas. En tot cas, la possibilitat d'un triomf electoral de les candidatures independentistes està aquí i cal afrontar-la. És possible fins i tot que, amb l'astúcia que pregona Mas, ni tan sols hi hagi una declaració parlamentària d'independència perquè no pugui recórrer-se contra el Tribunal Constitucional.

Mas “va de debò” malgrat que el seu pla  només té el suport d'un terç

Abans d'avançar convé dir que l'Estat està legitimat per actuar davant accions més o menys formalitzades que comporten de facto la declaració d'independència d'una comunitat autònoma. Des d'un punt de vista filosòfic, com deia Ross, si la democràcia pot recórrer a la força per defensar-se d'atacs, a fortiori podrà dictar normes i aplicar actes jurídics que no comporten violència física per impedir que es consolidin les “estructures d'Estat". Des del punt de vista del dret positiu, la Constitució ha previst mecanismes per fer front a situacions excepcionals (articles 117 i 155), a més de les previsions del Codi Penal.

Què s'ha de fer el dia de la declaració d'independència o el dia en què, sense aquesta declaració, el Govern català es dirigeixi al Govern de la nació i als òrgans comunitaris expressant la seva intenció de constituir el nou Estat? La declaració parlamentària d'independència és un acte jurídic que, per si sola, té una densitat jurídica limitada i en tindrà prou amb la impugnació davant el Tribunal Constitucional per suspendre-la. Però, amb declaració parlamentària o amb una simple comunicació, Mas intentarà crear estructures d'Estat, i és aquí on s'ha d'intervenir.

Hi haurà qui pensi que són les Forces Armades les que han d'intervenir. Fins fa poques setmanes, semblava que aquesta opció era impensable, donada la consciència democràtica i la voluntat apolítica de les actuals Forces Armades. Però les paraules de certs generals obliguen a posar-se en guàrdia. Els governs conservadors, a diferència dels governs socialistes, simpatitzen amb un cert nivell d'autonomia de les Forces Armades i en aquest brou de cultiu poden sorgir idees i debats sobre una eventual intervenció militar en una Catalunya declarada independent. Millor oblidar-se'n. En primer lloc, perquè una intervenció militar provocaria molt possiblement una reacció violenta, per minoritària que fos. En segon lloc, perquè la història demostra que quan un Estat es posa sota de la protecció dels exèrcits, és difícil alliberar-se d'aquesta tutela.

Però excloure rotundament una intervenció militar no vol dir que l'Estat democràtic s'estigui de braços plegats. Com diu el document El procés constituent, la declaració d'independència ha d'anar acompanyada de la “desconnexió del sistema institucional i jurídic espanyol”. Aquí, sense acord amb l'Estat, ja tindríem un delicte de rebel·lió si no hi faltés el requisit de la violència (article 472.5 del Codi Penal), però el fet que no encaixi en el tipus penal no significa que l'Estat hagi de contemplar passivament la situació.

Les forces de seguretat de la comunitat no poden ser utilitzades com a força premilitar

Si el Govern català actua, caldrà impedir que organitzi aquestes estructures estatals que tant agraden als independentistes. Les forces de seguretat de la comunitat autònoma no poden ser utilitzades com a força premilitar i caldrà posar-les sota la dependència del Delegat del Govern. La Hisenda autonòmica no ha de finançar l'Administració rebel. Igualment, les entitats locals no han de ser la xarxa perifèrica del proto-Estat. A més, entre les competències atribuïdes a Catalunya pel seu Estatut d'Autonomia, en trobem unes quantes (caixes d'estalvi, protecció civil, infraestructures de transport i comunicacions, mercats de valors, sistema penitenciari, etcètera) que poden consolidar el nou Estat. El Govern espanyol té instruments constitucionals per reaccionar respectant l'autonomia catalana, ja que els ciutadans catalans no han de ser castigats per les aventures desestabilitzadores d'una minoria intolerant. Aquests instruments són la legislació pròpia de l'Estat en matèria de forces de seguretat, Hisenda i règim local, més els articles 150.3 i 155 de la Constitució.

L'article 150.3 preveu que l'Estat podrà dictar lleis d'harmonització de la normativa autonòmica quan ho exigeixi l'interès general. És un precepte que només s'ha aplicat una vegada, amb la Loapa del 1982, declarada inconstitucional per la sentència 76/1983, del 5 d'agost. Des de llavors la jurisprudència i la doctrina han estat escasses. Com que són lleis excepcionals, apareix el dubte de si podrien dictar-se per a una sola comunitat autònoma. Al meu judici, si la llei definís l'interès general de fer front a la independència d'una comunitat autònoma, només s'aplicaria en l'àmbit espacial on es doni aquest supòsit de fet. La segona possibilitat és l'article 155. És un precepte inaplicat que permet al Govern espanyol, prèvia aprovació del Senat, adoptar les mesures necessàries quan una comunitat autònoma incompleixi les seves obligacions. Té un avantatge sobre les lleis harmonitzadores: amb un sol acte jurídic es podrien adoptar totes les mesures necessàries. Finalment, no vindria malament replantejar-se l'article 472.5 del Codi Penal, ja que el desafiament de Mas ens mostra que es pot intentar declarar la independència en part del territori nacional sense alçar-se violentament.

Tot això no impedeix negociar amb Mas i amb el PSOE per arribar a una reforma constitucional i estatutària que freni l'independentisme minoritari. Però ja va dir Maquiavel que Moisès, Cir, Teseu i Ròmul no haurien pogut fer guardar molt temps les seves constitucions si haguessin estat desarmats, com ho estava Savonarola (El príncep, VI). Amb el dret la democràcia s'arma davant els Savonaroles.

Javier García Fernández és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Complutense de Madrid.