Herois o catalitzadors?

Ningú sap gaire bé com sortir d'una situació en la qual milions de persones no tenen feina i no hi ha a l'horitzó perspectives clares que la cosa hagi de canviar. La innovació social i emprenedoria han anat apareixent com a respostes alternatives o complementàries a la falta d'efectivitat de les fórmules tradicionals. Organismes multilaterals com l'OCDE, l'FMI o el Banc Mundial ens martellegen amb la necessitat d'afavorir iniciatives que impulsin les persones a sortir per si mateixes de la seva situació de desocupació i de falta de perspectives. Hi ha una mica de perversió en aquestes orientacions que postulen aproximacions innovadores i socialment responsables davant de problemes que aquests mateixos organismes han contribuït de manera directa a generar. No és estrany, doncs, que les estratègies que es proposen tinguin un marcat caràcter individual, no posin gens en dubte els problemes estructurals del capitalisme i s'enquadrin bé en un nou gir de la clàssica idea de l'emprenedor heroic. Aquell subjecte que matina amb il·lusió, pren riscos i busca aprofitar les oportunitats que existeixen i l'èxit de les quals depèn només de l'esforç que desplegui i de la solidesa de les seves propostes.

Tots recordarem quan, fa una mica més d'un any, el rei de Holanda, Guillem Alexandre, va llegir un discurs al Parlament en què va anunciar la impossibilitat pràctica de mantenir l'estat del benestar. No només per les dificultats financeres dels Països Baixos, sinó que, va afegir, “les expectatives de la gent ja no són les mateixes….la gent vol prendre les seves pròpies decisions. Demanem a cadascú que assumeixi les seves responsabilitats. Canviarem de l'estat del benestar a la societat participativa”. Més responsabilitat individual és la línia mestra del canvi, alineant-se així amb les propostes del Govern britànic de David Cameron i la seva Big Society. En el fons, res de nou. Desmarcatge de la idea d'un estat àvid d'augmentar impostos i gastar, i elogi de la llibertat i iniciativa individual i de l'esperit mercantil. Però, de la mateixa manera, es tracta de desviar l'atenció cap al Govern i les seves responsabilitats, situant la pilota de la resposta a les necessitats col·lectives en un espai a compartir per tothom. Cosa que no estaria malament si se'n derivés una recomposició de l'estructura de poder. Però d'això no en parlen.

Aquí, el Reial decret del 22 de febrer del 2013, fixa com a objectius “millorar l'ocupabilitat dels joves, augmentar la qualitat i l'estabilitat de l'ocupació, promoure la igualtat d'oportunitats en l'accés al mercat laboral i fomentar l'esperit emprenedor”. Les mesures que acompanyen el decret, com les exempcions fiscals o de seguretat social, són molt més tímides que les d'altres països, i en part expliquen la gran mortalitat de les iniciatives. D'altra banda, l'anomenada “tarifa plana” per a autònoms, ha tingut molt poca utilitat i s'ha convertit en una finestra més per al frau (“falsos autònoms”). No és d'estranyar, doncs, que la taxa de mortalitat (és a dir, els que no aconsegueixen superar els primers anys) de les emprenedories individuals sigui altíssima. 

Hauríem de començar a preguntar-nos si hi ha altres camins que sense xifrar-ho tot en la dependència cap a les Administracions públiques i els seus pressupostos, tampoc suposin una espècie de repte individual i heroic que només acostuma a sortir bé quan es tenen recursos i posicions de partida ja per si sols favorables.

Aquests dies s'ha fet a Saragossa un congrés que ha reunit impulsors de l'economia social i solidària i on han estat presents iniciatives molt diverses i arrelades, com les de Gaztelan al País Basc, Sinerxia a Galícia, Emprender.Coop del grup Tangente a Madrid, o les propostes formatives de Estarter a Barcelona. El que es planteja, des d'aquesta altra mirada a l'emprenedoria, és més aviat l'ecologia social o la base col·lectiva des de la qual és possible impulsar noves iniciatives. Iniciatives que permetin teixir complicitats, arrelar territorialment idees i necessitats, i acabar aconseguint convertir en resistents el que, sense aquesta base de partida, pot acabar sent fugaç i episòdic. De fet, aquest caminar junts, aquest catalitzar recursos i coneixements col·lectius, sembla molt més natural que el de l'heroi que s'aventura en solitari per terrenys desconeguts. I marca un model de societat notablement diferent del que és purament competitiu. Convindria apostar més per reforçar aquestes alternatives solidàries que reforcen una concepció del públic que va més enllà del que és institucional i que pot permetre anar construint projectes i xarxes més sòlides i solidàries. Ho necessitem.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política i investigador de l'IGOP de la UAB.