Biografia d’un immoble

Fins al 31 de gener del 2015, a la Fundació Setba de la plaça Reial es pot veure una curiosa exposició titulada De La Vanguardia al Sidecar, una mostra dedicada a l'immoble que en els diversos episodis de la seva història va acollir la primera redacció del diari La Vanguardia, i bars tan emblemàtics com el Texas o el Sidecar. La casa ocupa des del número 4 fins al 10 del carrer de les Heures. Fins on he pogut retrocedir, a la Guía General de Barcelona de Manuel Saurí i José Matas (1849), es diu que aquí hi havia una botiga d'anís i aigua fresca a nom d'Antoni Vingut. Vuit anys més tard, a la guia El consultor es llegeix que al número 6 hi havia la ferreteria d'Antoni Rivas. La finca actual la va edificar el 1863 Olegari Juncosa i Arús, l'amo de la fàbrica de Chocolates Juncosa, la seu de la qual es trobava al carrer Ferran fent cantonada amb el passatge Madoz. Aquell mateix any els senyors Camperis, Carreras i Bedoni hi van obrir la Fonda de Catalunya, l'actual propietària de la qual recordava haver vist no fa gaires anys un rètol d'aquest hostal al primer pis. El seu avi Joan li va comprar l'immoble inacabat al seu amic Juncosa.

Joan Sanpera i Torras va néixer el 1840 al barri del Lledoner, llavors part de les Franqueses del Vallès. Amb tres anys es va quedar sense pare, molt jove va decidir provar fortuna a Barcelona, i per no perdre's va venir caminant per la via del tren. Una vegada a la ciutat va començar a donar voltes, fins que es va desmaiar davant d'una drogueria del carrer Princesa, on li van donar menjar i el van adoptar com un fill. Des de molt jove es va dedicar a importar productes colonials com cacau, rom i sucre, i a invertir en propietats immobiliàries. Mentre la burgesia s'anava mudant a la nova Eixample, Juncosa i Sanpera no van abandonar els seus barris. El primer va morir a Ciutat Vella el 1881, just quan el seu hereu Evaristo Juncosa obria nova fàbrica a Gràcia. El segon no es va moure del carrer Princesa fins que va morir, el 1914.

En aquells anys la Fonda de Catalunya s'anunciava com un lloc cèntric, al costat del Gran Café Español de la plaça Reial (on més tard hi va haver la taxidèrmia de Lluís Soler Pujol). A El Lloyd español del novembre del 1863 s'anunciava un representant de la Casa Banca de Madrid que buscava personal per obrir una sucursal i que s'allotjava allí. Dos anys més tard, en aquell establiment es realitzaven les proves de la balança hidrostàtica per localitzar monedes falses. I el 1876 hi feien nit els pelegrins que des de València anaven en romiatge al Vaticà. Al costat de la fonda, en un local on hi havia una fàbrica de calcomanies, va inaugurar el 1881 la seva primera redacció el diari La Vanguardia. Aquest veïnatge justifica l'aparició de notícies relacionades amb el negoci hoteler, com el robatori d'un matalàs i una manta, l'explosió d'un llum o l'arribada de clients com el doctor Ferran, un falsificador de bitllets de banc, o el caminador Antonio Laínez, que havia estat reptat per un afeccionat a caminar fins a l'extenuació. El cronista Gaietà Cornet cita l'establiment a Barcelona vella, i va ser un dels edificis il·luminats amb motiu de l'Exposició Universal del 1888. Per aquelles dates va tenir uns hostes d'excepció, els artistes nipons Kume Keiichiro, Ootsuka Takuzou i Ushikubo Daijirou, enviats pel seu govern a supervisar el pavelló del Japó. Aquest mateix any, La Vanguardia es va traslladar al carrer Marquès de Barberà.

Joan Sanpera va fer fortuna amb el sucre, va ser dels primers a envasar-lo en bossetes i en terrossets. Quan es va perdre la canya cubana, va ser un dels pioners a obrir una sucreria de remolatxa. Com a mecenes va edificar l'Ajuntament i l'escola municipal de la seva localitat natal, i per això el 1913 se li va concedir el títol de marquès de les Franqueses. En aquesta època, al carrer de les Heures i els seus voltants hi havia molts obradors d'argenters, uns quants dels quals eren en aquesta finca. La mateixa escala acollia diverses acadèmies i a peu de carrer hi havia una lleteria, antecedent de la Granja Nadal, que anunciava orgullosa el seu origen a Sant Esteve de Palautordera i que va ser un dels centres de reunió per als habitants dels voltants fins que va tancar. El 1936 es va publicar un anunci en què es demanava una cuinera malaguenya o gaditana que sabés fregir peix per la Taberna Andaluza, situada al número 4.

Molts anys després, aquella vorera va tenir un nou veí. El bar Texas, una primitiva cava de jazz que al cap de poc temps va passar a formar part de les rutes etíliques de la Sexta Flota nord-americana. Aquí feien les seves festes privades els mariners, i per això disposaven de dues barres separades, per a oficials i la tropa. Aquest també era un bar a la ruta de les tavernes, que els estudiants d'aquells anys recorrien cada dissabte. El gran John W. Wilkinson recordava unes escales molt dretes i traïdorenques com un temple maia, i una clientela d'anarquistes veterans que malvivien als hostals sòrdids que funcionaven per tot el barri. El mateix immoble va tenir alguna pensió d'habitacions dividides fins a la mínima expressió, on s'amuntegaven famílies sense recursos i tota mena de vençuts.

Quan la flota va deixar de freqüentar el Texas, es va convertir en un club nocturn, amb unes habitacions elementals al pis de dalt a la disposició dels clients. Entre les seves llegendes, un propietari que es guanyava la vida conduint cotxes per a atracaments a bancs, o una cambrera rossa esperant a la seva parella, que era a la presó. Amb una direcció més jove, a partir del 1980 va ser un cau punk, un dels primers locals que va tenir aquest moviment a Barcelona. Va durar poc: la nit de Nadal del 1982 es va transformar en el Sidecar, amb una actuació de Distrito V; jo hi era aquella nit. Des de llavors, segueix sent una de les sales amb més personalitat de les que encara li queden a aquesta ciutat.