Invisibles

Quan els nostres homes (parlo del comú, que els meus homes són una miqueta més civilitzats) es posen a pensar i organitzar coses, em poso a tremolar. Per exemple, el cicle de conferències que avui mateix, l'endemà passat del Dia Internacional contra la Violència de Gènere, comença al Museu d'Història de Catalunya (MHC). Els invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l'oblit consta de divuit evocacions històriques de moltes altres personalitats. Ni una dona. Ni una, cap senyora. Violència simbòlica de gènere en estat pur. Una té por de repetir-se, de cantar massa la mateixa cançó. Quina llauna. Creieu-me si us dic que no tenia pensat escriure cada dos per tres sobre la invisibilitat femenina, ho hauria de recordar de tant en tant, però tan sovint no m'ho esperava. Però, carai, sembla que m'ho facin expressament. M'ho posen en safata, a huevo, sarcasme inclòs

El cicle que dic, a sobre, es titula Els invisibles, amb aquest els que –es posi com es posi la genial Carme Junyent en la seva ardent campanya lingüística contra el desdoblament (els/les, tots/totes...)– no admet cap dona, un els superlativament masculí, feroçment masculí. Fa llàstima, francament. En divuit sessions, fins al 19 de febrer, tres mesos, no hi haurà espai per a les intel·lectuals ni per a les polítiques. Ni per a l'obrera tèxtil i líder anarcosindicalista Teresa Claramunt (1862-1932); ni per a la periodista, escriptora, feminista, musicòloga i publicista Carme Karr (1865-1943); ni per a la pintora, il·lustradora i pedagoga Lluïsa Vidal (1876-1918); ni per a la periodista, narradora, assagista i memorialista Anna Murià (1904-2002); ni per a la també periodista i traductora Irene Polo (1909-1942), i me'n deixo moltes de la mateixa època dels homes que el cicle farà visibles. Sense intel·lectuals ni polítiques, els conferenciants celebraran missa cantada a cor què vols durant nou jornades en el marc incomparable del MHC, que cedeix l'espai. Ho organitzen el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, el Departament de la Presidència de la Generalitat, la Societat Catalana d'Estudis Històrics de l'Institut d'Estudis Catalans i la Càtedra UB Josep Termes.

Quan s’entra al segle XX, que també deu molt a les sufragistes del XIX, si no es consideren en el conjunt les cultures de les dones és que estem davant una proposta caduca

Segur que els invisibles evocats ho seran en conferències preparades i erudites. No discutiré si Gaziel, Xammar, Serra i Húnter, Joan Casanellas, Josep Pijoan o Andreu i Abelló són en efecte invisibles, que tot podria ser en el sostingut i present vendaval d'ignorància sense fre i fulminació de la memòria que ni de Google se'n recorda. No discutiré la conveniència de parlar d'aquests nobles senyors. Però sí que parlar d'ells i de les seves notables obres, dels divuit que el cicle evocarà, sense estar acompanyats de senyores i les obres formidables d'elles, no és seriós.

No hi ha modernitat sense dones, dispenseu la sentència però la cosa funciona així. A la història li falta com a mínim la meitat, ho sabem, però quan s'entra al segle XX, que també deu molt a les sufragistes del XIX, si no es consideren en el conjunt les cultures de les dones és que estem davant una proposta caduca, envellida, sense buf. Una proposta sense credibilitat. És igual, a Barcelona es poden fer moltes coses cada dia, no passa res si ens estalviem el cicle dels invisibles. Encara que el problema més gros no és la falta de credibilitat ètica, intel·lectual i històrica de la proposta, sinó el que se'n deriva. El que l'inconscient de la proposta revela.

Cansada de pensar en aquestes coses, trobo les frases necessàries per explicar bé el perill de propostes com aquesta en el llibre que acaba de sortir de Maria-Mercè Marçal, El senyal de la pèrdua. Escrits inèdits dels últims anys (Empúries). A la pàgina 51: “No és la meva anul·lació individual el que em crea resistència invencible: és l'anul·lació de la Feminitat davant la Masculinitat, l'anul·lació simbòlica, l'absència del Sentit de la Diferència que implica, a favor d'U-masculí-totalitari”. Sí, aquest és el perill, si no és que ja hi som, que ja hi hem arribat. Un U-masculí-totalitari que en aquesta crisi de civilització en tots els sentits no està per històries igualitàries ni, en conseqüència, per deixar de controlar ni un mil·límetre de l'espai públic i de l'imaginari de les persones.

Catorze dones han mort fins avui, aquest any, a les mans dels seus homes a Catalunya (quaranta-sis a Espanya), les dones cobren una mitjana de gairebé un terç menys que els homes (si tenen feina remunerada) i l'altre dia llegia a El Periódico que la desigualtat de gènere es nota també al súper, on, deia el titular, comprar en femení surt car. Gairebé tot surt car, en femení. Molt. Pel sistema de fomentar al màxim la invisibilitat femenina, que no ho sapiguem. A això semblen que es dediquin, al buit negre més gran, les elits historiadores que durant tres mesos pontificaran sobre els uns i els altres, però no sobre les unes i les altres.

Una amiga francesa, la historiadora de l'art Laurence Bertrand Dorléac, diria alguna cosa com ara que el capital femení de visibilitat està entre vosaltres a un interès més baix que els diners. Zero, diguem-ne.

Mercè Ibarz, escriptora i professora de la UPF.