Catalunya gira a l’esquerra

Pot ser que la creació d'una plataforma electoral encapçalada per Artur Mas en què el seu partit s'unís a exponents del moviment sobiranista que li han donar suport en la batalla del 9-N servís perquè Convergència s'estalviés la patacada que els sondejos li auguren. Podria ser. Es tractaria de capitalitzar electoralment la mobilització dels dos últims anys que va culminar en l'estranya jornada del 9-N, diuen els seus promotors. Una operació destinada a dotar d'un lideratge únic i d'un programa comú l'independentisme català. Potser sí. Però, per què haurien d'acceptar això els partits com Esquerra, Iniciativa o la CUP, els quals han aportat l'activisme de les seves bases i el corresponent crèdit polític a aquestes organitzacions socials en els darrers quatre anys?

La realitat estricta és que les organitzacions socials independentistes, en particular l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural, d'on haurien de sorgir bona part dels components de la plataforma de Mas, estan integrades per activistes no afiliats a partits, però també en bona mesura per simpatitzants, exafiliats i, esclar, militants de la mateixa Convergència, Esquerra, Iniciativa, la CUP, etcètera, i les respectives zones d'influència social, política i electoral. No es tracta d'universos separats. Tot el contrari. Hi ha una espessa imbricació entre tots dos mentre competeixen per la direcció del procés.

De manera que la plataforma Mas, el Partit del President com l'anomenen alguns, serviria, potser sí, per salvar una Convergència desestabilitzada pels escàndols dels Pujol i per la deriva que la separa inexorablement d'Unió Democràtica i dels segments no independentistes del seu electorat. I de la caiguda lliure electoral que s'augura de tots els partits que des del 2008 han executat des dels governs l'austericidi exigit per la troica. Però, per descomptat, aquesta no és l'expectativa d'Esquerra, ni la d'Iniciativa, ni la de la CUP. Ben mirat, és dubtós que a l'ANC li pugui interessar participar en la plataforma presidencial si ho rebutgen aquests tres partits que fins ara han acompanyat Mas en la batalla pel dret a decidir.

Podem i Ciutadans es convertirien en actors centrals, a costa de l’enfonsament del PP i el PSC

Les direccions dels partits de l'esquerra ja ho han anunciat. No els interessa aquesta opció. El caràcter virtual de l'estranya jornada del 9-N va tenir, entre altres conseqüències, la de posar fi a una etapa d'unitat d'acció del món polític sobiranista. El que ve ara no se sap què serà i sembla que avui mateix Artur Mas assenyalarà les noves fites en el camí a seguir pels qui, com ell, segueixen somiant en un referèndum d'autodeterminació nacional. Ja ho va dir el president després del referèndum simbòlic: ara toca perseguir la consulta definitiva.

Però en la nova etapa, per una mera exigència del calendari, cada dia agafen més i més importància les expectatives preelectorals de cadascú. Els últims sondejos sobre intenció de vot indiquen que a Catalunya s'està produint la suma de les dues dinàmiques rupturistes en curs, la socioeconòmica i la nacional. El que ha publicat El Periódico de Catalunya apunta, en conjunt, a una doble correlació de forces que dibuixen un escenari summament interessant i complex si ara se celebressin eleccions.

Seguiria havent-hi, com en l'actual composició del Parlament, una contundent majoria sobiranista formada per Convergència, Esquerra, Iniciativa i la CUP. Però, al mateix temps, sorgeix amb força, clarament, l'altre aspecte que l'anorreador protagonisme del plet nacional oculta o dissimula. I és que el conjunt de les esquerres seria clarament majoritari en l'hipotètic Parlament català configurat a partir d'uns resultats com els apuntats per aquest sondeig.

Els escons previstos per a Esquerra, Podem, el PSC, Iniciativa i la CUP podrien formar una folgada majoria parlamentària. Sumant la part baixa de la forquilla aconseguirien 73 diputats, cinc per sobre de la majoria absoluta. Es confirmaria la tendència iniciada en les eleccions europees de fa mig any, segons la qual un partit nounat, Podem, i un altre de gairebé marginal fins ara, Ciutadans, es convertirien en actors centrals a costa dels altres, però sobretot de l'enfonsament del PP i el PSC, i d'una reculada de CiU i ICV-EUiA. Agafa rellevància una incògnita: seran Podem i Ciutadans partits aptes per barrejar-los amb d'altres, per formar aliances i governs?

Les dades indiquen l'existència de dues majories de diferent composició per als dos processos polítics simultanis però diferents que se solapen actualment en la societat catalana. Un part de Catalunya somia amb l'autodeterminació i una part de Catalunya somia amb desfer-se del jou del neoliberalisme que li ha imposat les polítiques d'austeritat, la política que retalla els salaris, congela les pensions, facilita l'acomiadament dels treballadors i descapitalitza a poc a poc, però sense pausa, la sanitat i l'escola públiques. Totes dues parts de Catalunya tenen prou força per configurar un parlament d'acord amb els seus interessos i els seus somnis. Els únics que ara mateix ni junts formarien majoria parlamentària, segons indiquen aquests sondejos, són els que sostenen els actuals Governs, els diputats que aconseguirien Convergència i el PP. Ni de bon tros. Estan en minoria a la societat catalana.