Secessió: del procés eufemístic al constitucional

El 9-N tanca el primer capítol del procés català per donar pas al següent, que sens dubte no serà l'últim. Això permet oferir una anàlisi d'aquest període, i realitzar algunes propostes per al futur. Segons el meu parer, el procés polític català ha estat fins avui un procés eufemístic de secessió, per a la realització de la qual no hi ha a Espanya un marc constitucional, i per aquest motiu no s'ha pogut dur a terme amb normalitat, com sí han fet el Quebec i Escòcia. Per aquest motiu, el segon capítol s'hauria de centrar a aconseguir un acord polític que establís les bases d'un autèntic procés constitucional de secessió.

Comencem amb l'anàlisi. Comparteixo l'opinió segons la qual l'anomenat “procés sobiranista” s'ha basat des del començament en un relat oficial construït amb expressions eufemístiques que designen conceptes deliberadament ambigus i confusos a fi d'evitar l'ús de termes que xoquen amb la Constitució vigent. D'acord amb aquest procés, les forces polítiques catalanes majoritàries, seguint la “voluntat del poble de Catalunya”, emprenien un procés de “transició nacional” en el qual els ciutadans catalans havien d'exercir el “dret a decidir” sobre el “futur polític” mitjançant una “consulta sobiranista” el resultat de la qual permetria bastir unes “estructures d'Estat” que emergirien naturalment fins a esdevenir un nou membre de la Unió Europea.

El 9-N ha estat la culminació del llenguatge eufemístic: després d'una intensa batalla legal, no s'ha celebrat ni un referèndum ni una “consulta no referendària” sinó un ersatz anomenat “procés participatiu” per tal que els catalans “expressin lliurement la seva opinió sobre el futur polític de Catalunya”, com es llegia a l'anunci de la Generalitat en el qual apareixia el dibuix d'una mà dipositant una papereta en una urna.

Aquest relat, malgrat això, sí que incloïa una idea clara: la “consulta” se celebraria el 9 de novembre del 2014 i aquell dia es formularien dues preguntes encadenades, segons l'acord aconseguit pels partits catalans favorables a la mateixa anunciat pel president de la Generalitat el 12 de desembre del 2013. La decisió de fixar unilateralment la data i la pregunta d'un referèndum d'autodeterminació, i buscar després les estratègies polítiques i jurídiques per realitzar-lo, ha marcat el desenvolupament d'aquest primer capítol. El Govern català i els partits proconsulta han actuat fins al final al límit o al marge de la Constitució, mentre aquesta ha estat la principal arma utilitzada pel Govern central, que l'ha esgrimit com la seva bandera per respondre a un conflicte polític sense precedents des de la transició política.

El resultat d'aquestes actituds ha estat un descrèdit de la Constitució de 1978, de la idea mateixa de Constitució i, per tant, un deteriorament de la nostra ja deficient cultura constitucional, cosa que per desgràcia no és nou en la història d'Espanya. Com va assenyalar en el seu moment el professor Pedro Cruz Villalón, l'expressió “inconstitucional” va arrelar en el nostre llenguatge després de 20 anys de Constitució per designar un retret cap a comportaments polítics i socials que es consideraven il·legítims i implicaven conseqüències jurídiques.

El procés sobiranista ha aconseguit pervertir aquesta expressió per l'ús que n'han fet les dues parts del conflicte: la Generalitat ha transmès la idea que qualsevol ocurrència jurídica es pot realitzar a l'empara de la Carta Magna ja que la seva interpretació és finalment una decisió política; i el Govern ha pretès que res es pot dur a terme al marge de la seva interpretació de la Constitució, inalterable i irreformable. Banalització i apropiació de la llei que fonamenta la comunitat política, proclama els seus valors, limita els seus poders i garanteix els drets dels seus ciutadans. La Constitució democràtica és tot això i molt més, i per aquest motiu la secessió ha de ser un procés constitucional, una cosa que no ha estat el procés sobiranista català.

El president Artur Mas ha sucumbit a les presses dels seus aliats polítics

En efecte, aquesta no és només la meva opinió, sinó també la de rellevants personalitats polítiques i acadèmiques dels dos països als quals Catalunya mira per la seva exemplaritat. El líder del nacionalisme escocès, Alex Salmond, va declarar la Diada de la V que la gran diferència entre el cas escocès i el català residia que el primer era un “procés constitucional i acordat” entre el Govern del Regne Unit i el d'Escòcia en els acords d'Edimburg. El prestigiós politòleg Michael Keating, director de l'Scottish Centre on Constitutional Change, va corroborar aquesta opinió a TV3 quan va afirmar que els processos català i escocès no tenien res a veure perquè el procés escocès era un “procés constitucional”.

Per la seva banda, l'exministre canadenc Stephan Dion, inspirador de la famosa llei de claredat, declarava en una entrevista a aquest diari (14 de setembre del 2014) que al seu entendre la independència era “menys improbable a Escòcia que a Catalunya. I el motiu és que a Escòcia existeix un marc legal previst per a la independència que no existeix en el cas de Catalunya. Al Canadà tenim un marc legal sobre la base d'una decisió del Tribunal Suprem i de la llei de la claredat. Artur Mas voldria celebrar un referèndum, però si no existeix un marc legal per fer-ho, si el Tribunal Constitucional rebutja la llei de referèndums catalana, com s'ha d'organitzar?”. Així mateix, el prestigiós intel·lectual i exlíder de l'oposició canadenca, Michael Ignatief, aconsellava: “Necessitem líders seriosos i savis. Defensors de la unitat i la Constitució però disposats a escoltar respectuosament els problemes dels catalans i trobar una solució constitucional”.

Certament, el Quebec i Escòcia són dues excepcions perquè gairebé cap democràcia avançada disposa d'un marc constitucional per a la secessió, ni tampoc Espanya. Això no significa que no pugui construir-se amb el temps, com han fet aquestes dues nacions, però no en uns mesos com pretenien els partits catalans. El Quebec té 30 anys i dos referèndums, i Escòcia va necessitar 10 anys per celebrar la seva votació; cap dels dos ha aconseguit encara la independència. I els dos formen part dels respectius Estats amb una llarga tradició democràtica. Algú creia seriosament que Catalunya s'independitzaria d'Espanya en dos anys?

El president de la Generalitat ha sucumbit a les presses dels seus aliats polítics, ha cedit a les pressions de les organitzacions independentistes i ha seguit els extravagants consells dels seus assessors. Fins a l'últim moment ha tingut un comportament desafiador i constitucionalment equívoc. Però no ha caigut en la temptació insurreccional i, després de la jornada del 9-N, sembla que està disposat a negociar la realització d'un referèndum “decisiu” amb el Govern espanyol. Doncs bé, aquest no pot seguir esgrimint la Constitució per ignorar la inequívoca voluntat d'una majoria de catalans que volen votar de debò la possibilitat que Catalunya sigui un Estat independent.

El Govern català ha d'abandonar l'ús dels eufemismes i les astúcies per esquivar la Constitució, i el Govern espanyol ha d'afrontar la realitat sense emparar-se en la Constitució per negar-la. Els dos Governs han de dialogar, negociar i acordar la conversió del procés polític català en un procés constitucional.

Enric Fossas Espadaler és catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.