Una veritat falsa

El llenguatge et permet agafar-te a alguna cosa. Sabem que, des de Ferdinand de Saussure, les paraules es componen de dues parts bàsiques, constituents, com són el significat i el significant, i que, per tant, una determinada forma lingüística voldrà dir una determinada cosa. O això era fins no fa gaire (tampoc sabria dir des de quan les coses no són tan senzilles), en què les necessitats per referir una realitat canviant han fet que les paraules hagin perdut bona part de la seva precisió. Ara el que importen no són tant els mots nuclears del que diem, el moll del nostre missatge, sinó els elements que hi posem al voltant, allò que serveix per tunejar-los. Ara es porten els complements, com a les millors temporades de moda.

Aquesta tendència ha menat a l’abundància de dues figures retòriques (de tant aparèixer, però, deixaran de ser-ho) cada vegada més freqüents. Són l’oxímoron i la redundància. Ara els mots ja no circulen com un funàmbul per la línia del significat que hagin agafat al llarg de la història, sinó que ho fan bastament per un ample carril limitat, justament, per aquestes dues figures retòriques, en una traçada cada cop més de batzegades.

L’oxímoron és una figura retòrica bellíssima, ocurrent, brillant, que barreja en la contradicció sentits que deriven en espurnes de significats innovadors. Com si et prens una menja agredolça. Es tracta de combinar dos termes, normalment un substantiu i un adjectiu, pertanyents a camps semàntics contraris, i són ben habituals en poesia. És un oxímoron l’instant etern en què sembla que tot s’aturi, com també el clamorós silenci d’una multitud callada, o una dolça derrota en l’esport; i n’hi ha que ja són tòpics, com ara la calma tensa i les conclusions a priori. També n’hi ha de sorneguers, com la intel·ligència militar; i d’absurds, com la catàstrofe humanitària; i uns quants d’eufemístics, com quan amb l’inici de la crisi no s’atrevien a dir-nos que les empreses hi perdien, sinó que tenien creixement negatiu, o quan ja no es parla de persones, sinó de recursos humans i capital humà. I fa poc, arran del 9-N, n’hi havia que ja parlaven d’un ultimàtum flexible a l’Estat.

També ha passat que algunes realitats noves s’han servit de l’oxímoron per trobar una manera d’expressar-se, com ara la tolerància zero, o la realitat virtual, una contradicció en si mateixa que, no obstant això, ha acabat plenament assumida pel parlant. Aquesta tendència ha tingut però un efecte secundari: l’eclosió, en paral·lel a l’oxímoron, de multitud de redundàncies, en una estratègia que busca, seguint el símil del carril que dèiem, establir una segona línia per la qual el missatge circuli confortablement. Vet aquí, doncs, que la realitat virtual ha comportat parlar de la realitat física i de la realitat tangible, quan abans la realitat era realitat a seques. I de dades objectives, i de presència física, i de visites presencials. Abunda doncs la reiteració, la necessitat de tunejar de forma supèrflua termes que, no fa tant, ja anaven plens de sentit. És semblant al cas dels telèfons: ara és inevitable que del telèfon en diguem telèfon fix, en una adjectivació només explicable per la irrupció del telèfon mòbil.

Hi ha un terme que abans no admetia cap mena de matís, ni de vacil·lació, i que ara es veu sempre acompanyat per alguna cosa, tot demostrant que ja compten més els complements que ens posem que no pas com ens vestim. És el terme veritat. Tants anys d'història de la filosofia fent-hi voltes i ara qualsevol pot parlar de veritats relatives o veritats subjectives, quan el que caldria dir és que són opinions o parers, i en contrapartida han emergit les redundàncies equivalents, veritat absoluta i veritat objectiva, no caldria sinó. Qui ho havia de dir, s'ha estès tant la moda que fins i tot els gihadistes de l'Estat Islàmic s'han apuntat a la figura retòrica, tot posant Francesc en el punt de mira per propagar, diuen, una veritat falsa.