Només a la ciutat

Per reflexionar amb originalitat sobre algun dels grans temes de la societat contemporània només cal posar la mirada sobre la figura adequada, aquella que en les altres pel·lícules apareix fora de camp o de manera col·lateral, però que, convertida per una vegada en centre de la tempesta, pot donar un extraordinari joc dramàtic.

Just el que ha fet el productor Uberto Pasolini en el seu segon treball com a director i guionista: Nunca es demasiado tarde, pel·lícula sobre la solitud que s'endinsa en el grisenc treball d'un funcionari de l'Ajuntament de Londres encarregat d'intentar trobar familiars o amics entre els objectes personals dels morts de les grans ciutats que surten de la invisibilitat quan l'olor del seu cadàver inunda el passadís veïnal en el qual, com a molt, només van trobar en vida un hola i un adéu.

Els primers minuts ja imposen la seva potència: rigor en la posada en escena, en la cadència de la informació, sense text, amb tot just uns acords musicals i unes magnífiques el·lipsis, amb un to que passa de la inquietud a la gràcia i d'aquí a la pietat, prèvia estació en la comèdia negra.

Cal veure com de miserable és la vida i el riure que de vegades produeix. Pasolini, amb un gran Eddie Marsan com a còmplice, ha aplicat en la seva pel·lícula els mètodes del seu personatge: amor, passió i treball conscienciós. Fins a conformar un retrat precís de l'angoixa contemporània i de l'individualisme ciutadà, rematat amb una seqüència final perfecta en l'equilibri, el to i l'altura emocional.