Catalunya imperfecta

Hi ha una mica de caçador furtiu en l'actitud política de Mariano Rajoy. Però fins i tot al millor i més pacient furtiu de vegades se li escapa la presa. Amb Catalunya i el sobiranisme Rajoy ha jugat com el caçador que espera el moment de debilitat o confia en la intervenció de l'atzar perquè canviï l'escenari. I aquest canvi s'ha produït, sens dubte, però potser en un angle que Rajoy havia desatès.

El conflicte català cremava i crema pel seu compte, sense que les dades més o menys fiables projectessin una crescuda tan gran del sobiranisme que el convertís en majoritari en la societat catalana. Des del 9-N sabem positivament que no ho és, encara que podria arribar a ser-ho al Parlament amb una potencial aliança de Convergència (imagino que ja sense Unió) i ERC més la CUP per compensar la pèrdua d'Unió. Això suma una majoria de diputats que frega l'absoluta, però que queda molt lluny d'una majoria de la societat catalana. Teòricament és greu, però en termes polítics no passa res. Mas continua sent president, el front sobiranista té esquerdes nascudes d'interessos polítics diferents, i si vostè fos Mas no convocaria eleccions ara, precisament quan ha recuperat el lideratge polític de Catalunya, que és diferent i molt més important que el lideratge de l'independentisme. Aquest lideratge continua ara en mans de Junqueras, però el líder polític de Catalunya torna a ser Artur Mas.

Mentrestant a Rajoy li ha aparegut una bestiola que atreu friquis de totes les edats i geografies socials, i l'ha obligat a girar el cap cap a una altra banda, lluny de l'albufera en què esperava caçar l'ànec separatista. El nou animal és molt més viscós, navega per rutes i canals sense taca institucional i amb l'adamisme propi de la subversió dolça.

A Mas l'èxit pot devaluar-lo com a president i convertir-lo en mer capità polític d'una elit extractiva i independentista

Mentre Rajoy entrava en trànsit contemplatiu, el sobiranisme creixia —jo crec que ja no creix, però puc estar en la inòpia— i creixia també la contestació integral al sistema amb verb gruixut, cadenats, frases rumboses i una capacitat d'atracció molt alta entre demòcrates de tota la vida i entre nous demòcrates del segle XXI. Uns són els desatesos creients en el parlamentarisme clàssic de la nostra democràcia plena (avui atònits davant la brutícia que tapaven les catifes) i uns altres són els nadius de la fi de segle que ja han sortit dels tendals de les places de fa alguns anys i estan instal·lats en cercles que creixen.

Paradoxalment, aquests canvis alteren la correlació de forces també a Catalunya, que s'esforça per fingir que aquí no hi ha res semblant a Podem encara que Podem existeixi. Fingim que l'escala municipal d'Ada Colau, la líder de la PAH i de Guanyem, és el seu alter ego a Catalunya. Però no estic gens segur que sigui així, ni que la seva escala sigui només municipal. Avui la turbina argumental i icònica de Pablo Iglesias, Errejón o Teresa Rodríguez està desapareguda (sens dubte) en els mitjans públics espanyols i per descomptat també catalans. Descol·loquen uns i altres perquè en Podem cristal·litza una esperança que no estava cridada a la taula sobiranista, o ja tenia la seva quota en forma de CUP.

Però l'èxit és pertorbador i la bona sort de Mas pot portar a dins la seva pròpia càrrega explosiva. Mas ha parlat perillosament de l'“èxit total” del 9-N. O és una concessió a l'eufòria o és una amputació de Catalunya. Com a rèplica política a Rajoy, sens dubte el 9-N és un èxit total; com a missatge als seus conciutadans catalans, l'èxit és almenys relatiu, tret que exclogui de Catalunya els qui van viure amb escepticisme o rebuig una campanya avalada a fons per la Generalitat. Però potser aquest és el problema: que a Mas l'èxit pot devaluar-lo com a president i convertir-lo en mer capità polític d'una elit extractiva i independentista. Un president en ple ús de les seves funcions no pot assegurar sense pestanyejar, o sense rectificar immediatament, que Catalunya va viure el 9-N una “simbiosi perfecta entre les institucions, el teixit associatiu i les persones”.

La frase degrada els ciutadans que ens portem bé gairebé sempre, delinquim poc i ploriquegem la mida justa, i no obstant això discrepem que la independència sigui una solució ni política ni ideal per a Catalunya. Un president que ha recuperat el lideratge de la nació no pot ni ha de comportar-se com el líder d'una facció: aquest és el paper de Junqueras, i ho ha fet amb gran habilitat silenciosa (encara que jo reso perquè s'expliqui com més millor). Mas va exhibir com a president un “èxit total” contra el Govern del PP, i això és legítim i és política. Però a Catalunya no viu el Govern de Rajoy ni Rajoy encarna el vot de 4 milions de catalans. Dos milions de participants configuren una simbiosi massa imperfecta, tret que la imperfecta sigui Catalunya, insuficientment adaptada a ser el que ha de ser.

Jordi Gràcia és professor i assagista.