Paradisos i recuperació

Per dues raons almenys, la Unió Europea centra part de l'atenció de la reunió del G20 que se celebra a Brisbane, Austràlia, amb l'impuls cap al creixement global com a prioritat. La primera és la debilitat amb què creix i la inadequació de les seves polítiques econòmiques per seguir el camí de recuperació d'altres economies avançades: són explícites les pressions nord-americanes o de les economies emergents perquè Europa estimuli la demanda i abandoni les polítiques fiscals depressives d'aquests últims anys. La segona raó és el comportament d'alguns dels seus governs en relació amb la fiscalitat privilegiada de les empreses multinacionals. També en aquest punt l'Administració nord-americana hi ha pres la iniciativa. El mateix govern del país amfitrió de la cimera ha traçat un pla d'investigació sobre 100 multinacionals.

El màxim representant de la UE, Jean-Claude Juncker, ha acudit a aquesta cita amb credencials qüestionades. L'eurozona es troba estancada i prop de la deflació; és el principal fre a la recuperació global, sense que les seves autoritats tinguin la disposició de revertir aquesta tendència a l'“estancament secular” mitjançant l'aplicació d'estímuls de la demanda agregada com suggereixen les agències multilaterals. Tampoc no pot exhibir pràctiques exemplars en la persecució de l'estricte compliment de les obligacions fiscals per les empreses multinacionals que utilitzen alguns països de la UE com a domicilis de conveniència per minimitzar els seus impostos.

El mateix Juncker ha estat entre 1989 i 2013 responsable polític de Luxemburg, que apareix com un dels principals paradisos fiscals. Les revelacions del consorci internacional de periodistes d'investigació assenyalen que més de 300 multinacionals van subscriure acords amb aquest govern afavoridors de l'elusió de càrregues fiscals, contravenint les orientacions d'institucions com la mateixa OCDE.

Aquestes pràctiques a la UE (no només a Luxemburg) coexisteixen amb la severitat d'ajustos pressupostaris que perjudiquen en bona mesura els ciutadans —els contribuents— amb menys capacitat defensiva. Una austeritat desigual que erosiona seriosament el prestigi del president de la Comissió Europea, dins i fora de la UE. Per això, eliminar aquests paradisos fiscals a Europa, que és alguna cosa més que l'“intercanvi d'informació” que ha promès a Brisbane, és tan urgent com reconduir les orientacions dominants de la política fiscal en una regió que amb prou feines creix i que manté elevats nivells de desocupació i desigualtat.

En tots dos aspectes convindria prendre bona nota de l'experiència nord-americana, amb un creixement acceptable i una taxa d'atur reduïda, i assumir com a prioritat el benestar de la majoria dels ciutadans, no el de les grans empreses especialitzades en l'arbitratge regulador i fiscal que alguns governs afavoreixen.