Transparència, ara

Els ciutadans tenen tot el dret a conèixer amb detall l'ús que es fa dels diners amb els quals se sufraguen les despeses en què incorren els representants. No per curiositat morbosa ni per buscar caps de turc a les polèmiques partidistes, sinó perquè els diners públics no plouen del cel, sinó que vénen dels contribuents. Per descomptat que els parlamentaris han de viatjar tot el que necessitin per desenvolupar les seves tasques polítiques, però ni les Corts ni els Parlaments autònoms poden permetre's mantenir les zones d'opacitat més temps.

És una burla haver gastat tanta pólvora en salves a propòsit de la llei de transparència per ensopegar ara amb episodis com el protagonitzat per l'exsenador José Antonio Monago, actual president de la Junta d'Extremadura, i un altre exdiputat del PP a propòsit del caràcter públic o privat de certs desplaçaments.

L'escàndol prové d'un sistema que el permet i que encara continua en vigor. Tot i que la llei de transparència –posterior al cas Monago– inclou les cambres legislatives dins del seu àmbit d'aplicació, remet als reglaments d'aquestes per definir “l'aplicació concreta” de les seves disposicions. De manera que la previsió legal serà paper mullat mentre aquests reglaments no siguin modificats. Només faltava l'actitud del president del Congrés, Jesús Posada, que no vol saber res sobre el control de despeses dels diputats i els passa la patata calenta als grups parlamentaris, per adonar-se de la clara consciència del problema que hi ha i de les poques ganes de resoldre'l.

Sis anys de crisi econòmica han accelerat les crítiques a una classe política que molts creuen que és massa costosa per a les possibilitats reals d'aquest país. La desconfiança cap al Parlament, instal·lada des de fa molt de temps en la cultura pública espanyola –només cal veure la fruïció amb què es repeteixen i comenten fotos d'hemicicles semibuits–, es veu incrementada amb polèmiques sobre despeses, que alimenten noves campanyes de lapidació. Resulta inaguantable la tirallonga de discussions a propòsit dels sous, les quantitats addicionals que perceben o de quant hem d'escandalitzar-nos pel descobriment de tal despesa dubtosa o de tal altra.

Urgeix restablir la dignitat de la funció representativa i això els correspon a les cambres. Els grups del Congrés han obert una negociació que s'hauria de tancar al més aviat possible amb mesures que garanteixin la transparència, i per descomptat és insuficient la pretensió del PP de limitar-la a publicar l'import “global” del que paga la Cambra o de fer constar només si els viatges són des de o cap a la circumscripció, si són actes de partit o activitats com a parlamentaris. Els ciutadans tenen tot el dret a disposar de les dades relacionades amb viatges –i amb regals de certa importància–, a més de la informació que ja es coneix sobre els ingressos. I sobre aquest punt no hi ha res més a discutir.