La collita literària d’èxit dels vuitanta inunda les llibreries

L'idil·li dels lectors amb els escriptors espanyols dels anys vuitanta no només continua, sinó que s'aviva en altres llengües. Una desena d'aquests autors, consolidats durant aquella dècada o que van començar llavors, es donen cita a les llibreries amb novetats absolutes o obres del semestre passat. És “una generació de franctiradors”, com la bateja Juan José Millás, anomenats Mendoza, Muñoz Molina, Marías, Díez, Puértolas, Grandes, Cercas, Merino, Landero, Llamazares, Chirbes, Trapiello, Riera, Pombo, Pérez-Reverte, Rivas, Montero, Vila-Matas...

Mons d'una galàxia inèdita en el panorama literari espanyol que neix en la Transició, després de la mort de Francisco Franco, com a resposta a l'experimentalisme, a una espècie de destrucció del llenguatge, una mica hermètic, i al realisme social, en paraules de José María Merino i Luis Landero, que arriben amb La trama oculta (Páginas de Espuma) i El balcón en invierno (Tusquets).

La llibertat els porta a explorar formes molt diverses de compromís literari i ètic i ideològic, per, alhora, donar cos a una obra formal i estètica. Van néixer en el postmodernisme i han crescut fora d'ell

Va ser el retorn del relatar, del narrar. “On cadascú fa de la seva pròpia identitat una arma amb la màxima llibertat”, explica Jordi Gracia, crític literari i autor de Derrota y restitución de la modernidad, 1939-2010: Historia de la literatura espanyola 7 (Crítica), amb Domingo Ródenas. És la troballa dels narradors sobre ells mateixos, sense coaccions externes ni ideològiques. La paradoxa més bonica, afegeix, “és que la llibertat els porta a explorar formes molt diverses de compromís literari i ètic i ideològic, per, alhora, donar cos a una obra formal i estètica. Van néixer en el postmodernisme i han crescut fora d'ell”.

Van arribar fins aquí com a resultat de moltes lectures d'escriptors traduïts (anglesos, francesos, italians, nord-americans...) i, sobretot, dels llatinoamericans del boom que van eixamplar la tradició literària de l'espanyol, diu Javier Cercas, que acaba de publicar El impostor (Literatura Random House). A l'aclimatació d'aquestes lectures entre els lectors se sumen els espanyols, i això dóna origen, segons Gracia, “a una maduresa que és senyal de modernitat plena, per fi!, d'allò que no va tenir la cultura espanyola durant quaranta anys i que va arribar després de la postmodernitat”.

És possible que en un futur altres generacions ens vegin com un bloc, com nosaltres veiem els romàntics

Però els vuitanta neixen el 1976. Així és per a alguns experts i escriptors que consideren La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza, com l'obertura d'una nova narrativa i manera d'abordar la literatura i, especialment, de mirar i retrobar-se amb Espanya. Una generació o grup, segons Mendoza, “marcats bàsicament per l'alliberament que suposa no ser una única veu crítica en un règim de censura”. En la llibertat individual hi ha la clau: “Ens va donar el poder de ser cadascun. La recuperació de la democràcia i la llibertat permet no només criticar la dictadura, sinó posar-se a escriure de tot”. L'escriptor barceloní reconeix la vigència d'aquest grup quan diu: “És possible que en un futur altres generacions ens vegin com un bloc, com nosaltres veiem els romàntics”.

I en aquest big bang brillen La fuente de la edad, de Luis Mateo Díez; El invierno en Lisboa, de Muñoz Molina; La lluvia amarilla, de Llamazares; El héroe de las mansardas de Mansard, de Pombo; Todas las almas, de Marías; Las edades de Lulú, d'Almudena Grandes; El maestro de esgrima, d'Arturo Pérez-Reverte; Todos mienten, de Soledad Puértolas; Mimoun, de Rafael Chirbes; Amado amo, de Rosa Montero; El caldero de oro, de José María Merino; Juegos de la edad tardía, de Landero; Historia abreviada de la literatura portátil, d'Enrique Vila-Matas…

És una generació de franctiradors, en el sentit que cadascú crea des de la seva posició diferent

A l'hora de donar un nom a aquest grup, Millás, autor de La mujer loca (Seix Barral), arrisca el d'“una generació de franctiradors, en el sentit que cadascun des de la seva posició diferent crea. Hi ha pocs factors en comú entre tots, al contrari del que passava amb la generació anterior, que era experimental i amb trets fàcilment definibles, i, a més, eren amics gairebé tots”. Als vuitanta, afegeix, de sobte comença a haver-hi autors amb novel·les que tornen a connectar amb els lectors. “Abans la premissa era que no s'entenguessin, ara és tot el contrari. Ens van començar a llegir primer els espanyols, després ens van publicar en altres països per solidaritat, en veure'ns com un país sortit d'una dictadura, i després per mèrits propis”.

És l'art de narrar. La gràcia de fer llegir.

Això és el que més aprecia Luis Landero de la seva generació: “La fidelitat amb la bona literatura, la fidelitat d'aquests autors amb l'ofici i la literatura mateixa. Miro persones com Marías, Muñoz Molina o Puértolas i veig que han tingut una trajectòria coherent i honesta en el sentit que han estat fidels a la seva vocació i el seu món”. Van buscar, segons Merino, un llenguatge més coherent i obrir el camp a la imaginació, al món fantàstic, també, i al conte.

Gairebé quatre dècades després, diu Landero, “es veu que és una generació sòlida que comença a mostrar el seu perfil històric”. Després del feliç descobriment i llarg idil·li amb els autors del boom, recorda Landero, els lectors espanyols comencen un altre idil·li, que es perllonga fins avui.

“És el final del trajecte, no el principi”, explica Eduardo Mendoza, inaugurador d'aquests mons que no fan més que eixamplar fronteres amb obres recents, entre les quals figuren El balcón en invierno, de Landero; Así empieza lo malo, de Marías; La doledad de los perdidos, de Mateo Díez; El final de Sancho Panza y otras suertes, d'Andrés Trapiello; El impostor, de Cercas... i dels que encara han d'arribar: Como la sombra que se va, de Muñoz Molina; Miguel de Cervantes. Don Quijote de la Mancha, edició de la Reial Acadèmia Espanyola, adaptada per Arturo Pérez-Reverte; Distintas formas de mirar el agua, de Landero...