“La tragèdia grega dóna més satisfaccions que Shakespeare”

Diverses generacions de filòlegs van omplir el 30 de setembre l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona en l’acte d’homenatge (i de jubilació) de l’hel·lenista Carles Miralles (Barcelona, 1944), per a molts el mestre Miralles, que es van endur un regal doble en forma de llibre: Som per mirar, textos de diferents col·legues i amics amb estudis sobre passions compartides: els lírics arcaics, el gènere èpic, però també Eliot, Llull o Carner.

Miralles, castigat recentment per una malaltia cardiovascular, encara investiga “si m’ajuden: per fer recerca no tinc prou mans” i per això té compromès un comentari de les tragèdies d’Èsquil per a l’Accademia dei Lincei de Roma (“tenim molt avançat el volum d’Els suplicants”). President de la Comissió de Lexicografia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en realitat és un savi, dels pocs que queden i, com a tal, modest i preocupat per la bellesa del món i del que fins fa quatre dies han estat els seus alumnes.

Pregunta. Després de gairebé 50 anys de docència, nota menys interès avui en els estudiants?

Resposta. He tingut la sort de tenir els mateixos estudiants el primer any que l’últim. Som cursos petits, i ens dediquem a obrir un llibre i llegir-lo. El canvi que he notat és que hi ha estudiants que saben coses concretes, el que saben és molt poc equilibrat. No crec que els ajudem gaire a la facultat, i per extensió a la universitat, on no s’ofereix una visió de conjunt, i si els estudiants se la volen fer, tenen al davant un mur de llengües. Si vols estudiar el text d’un poeta grec, tindràs tres monografies en anglès, dues més en alemany i un estudi en llatí sobre la transmissió... Però la filologia seriosa és magnífica, és una eina de gran precisió... La filologia té dues coses, l’ambició de totalitat i l’ofici: el professor no és un colonitzador de l’alumne, però s’ha de potenciar la relació entre els dos perquè tots dos, en el fons, són estudiants.

“Els estudiants saben

P. Què el va fascinar del grec?

R. L’altíssima qualitat i distància de la poesia grega antiga. És impressionant poder entrar en una tragèdia grega, llegir-la i calcular com està feta. És un exercici que dóna encara més satisfaccions que una tragèdia de Shakespeare.

P. Comparteix les tesis de Jordi Llovet sobre el imparable declivi de les humanitats?

R. El declivi de les humanitats ha estat un tema de fons constant des dels anys seixanta. Estan en declivi la cultura i la lectura en general. Si la gent manté l’interès per la lectura i per la cultura, arriba, per força, a Grècia. I Grècia és fantàstica no només perquè tots els temes hi acaben confluint, sinó perquè ofereix un model d’una cultura que neix, arriba a un punt climàtic i després declina. Molts militars anglesos i alemanys es van interessar per Tucídides perquè els ajudava a resoldre problemes de les seves pròpies guerres.

P. Es considera un humanista?

R. Jo vull poder ajudar la gent que s’hi interessa i poder fer-ho bé. Una part del que anomenàvem humanitats més aviat ens hauria de fer vergonya, perquè ha anat a parar al mercantilisme. L’humanisme era com una religió laica i la sort de la religió és també la sort de les humanitats: els fidels cauen com fulles. Europa trobarà a faltar els clàssics.

P. Aspiren, d’alguna manera, al coneixement universal?

R. Un humanista és algú que ha de tenir una visió global. Durant una època es va pensar que ho eren els sociòlegs, després els economistes, i més tard vam entrar en una època on es parlava dels comunicòlegs.

P. La filologia està menystinguda des de les institucions?

R. El filòleg, com a professional, està menystingut. Però per menystenir la filologia caldria que la gent sabés què vol dir i no tinc clar que se sàpiga ni que la trobin a faltar. Tu et pots divorciar, però per trobar a faltar la dona t’hi has d’haver casat abans. En aquest país, a diferència de França o Itàlia, els filòlegs sempre han estat desaprofitats, fins i tot en el món de l’edició. I això, que sempre ha existit, ara s’ha accentuat més que mai. Si la llengua deixa de ser el centre, el filòleg no serveix per a res. Però si el filòleg és el centre, ell va amb la llengua. Ara bé, els filòlegs han de tenir idees i saber vendre-les, no pot quedar enganxat en la correcció de paraules. Al filòleg l’ajudaria poder ser un humanista, però la realitat és que només qui té un mitjà per guanyar-se la vida pot dedicar-se a aquestes anomalies. Cap poeta, per exemple, és de professió poeta, ni en les cultures més grans. Ni cap editor de llibres que se’ls miri és únicament editor de llibres.

P. Nuccio Ordine, a La utilitat de l’inútil, separa la cultura de “la força corrosiva del benefici”...

R. En gran part, una cultura és el manteniment rigorós d’aquests aspectes que semblen insignificants. Les institucions se n’haurien de cuidar. No hi ha cap país, que no faci pena, que no tingui una política cultural. Aquí el més semblant que vam tenir a una política cultural va ser amb Max Cahner.

P. Creu que la televisió podria servir per canalitzar determinats àmbits de la cultura?

R. Sí, començant per definir què és un filòleg. Els programes de llengua estan pensats per fer riure. Què passaria si sortís algú explicant que una paraula s’escriu d’una forma determinada perquè hi ha un problema que el català ha resolt de manera diferent a la resta de llengües romàniques... Ho ha provat mai ningú?

P. És compatible la cultura clàssica amb l’actual societat multipantalla?

R. A mi les pantalles no em molesten. En la base de les humanitats hi ha una comunicació personal. Un humanista, com un filòsof antic, és algú que té una escola, una gent que els segueix, i aquesta relació no pot fallar, per més pantalles que hi hagi pel mig.

P. No creu que hi ha massa distància entre l’Acadèmia i la llengua del carrer?

R. La Secció Filològica de l’IEC ha provat d’articular i d’invertir en la llengua estàndard, la llengua que ens permet la comunicació per televisió, fer una classe o anar a comprar un tall de vedella. En aquest àmbit s’ha fet molta feina. Però en general la delicada situació de la llengua fa que sempre s’exageri molt sobre ella.

P. En una Catalunya independent, el català milloraria?

R. Hauria. Però la llengua catalana no equival a la sociologia ni als problemes de la llengua. A l’entorn de la llengua s’hauria de consolidar la cultura.

P. Com a especialista també en literatura catalana, calen més esforços per valoritzar els nostres literats a l’estranger?

R. Tots els programes de l’Any Riba els vaig fer jo però tota l’última part, a més, la vaig fer materialment, anant a buscar la gent en cotxe amunt i avall. Què acaben sent tots aquests Anys? Una cosa acadèmica, només. I, en canvi, el que cal és que a París, per exemple, sàpiguen ubicar Carles Riba. Si Paul Valéry té prestigi és perquè encara avui el llegeixen i el posen on cal a la història de la literatura francesa.