Situació bloquejada

El president del Govern espanyol no té cap pla per atendre l'emergència plantejada a Catalunya. Si el tingués, ahir hauria disposat de l'oportunitat d'explicar-lo durant la seva esperada compareixença a La Moncloa. Ja no serveix que recordi la proporcionalitat amb la qual va respondre al desenvolupament d'una consulta tan dubtosament legal com la del 9-N, sobretot perquè nega l'evidència que aquest “simulacre” ens ha abocat a una situació encara pitjor. Prefereix refugiar-se en les veritats elementals de la defensa de la Constitució, la sobirania nacional o la impossibilitat d'autoritzar un referèndum d'autodeterminació.

Rajoy s'ho havia jugat tot a la carta que el 9-N no passaria res. Ara que sí que hi ha hagut consulta, encara que informal, qüestiona els resultats i els desqualifica perquè són producte d'una actuació il·legal, però s'hi aferra per deduir que la convocatòria va ser un complet fracàs i que dos terços dels catalans no van seguir el joc. Aquesta simplificació no és la millor manera d'abordar un problema complex. Gairebé dos milions d'independentistes declarats suposa una minoria massa mobilitzada i extensa com per ignorar-la o menysvalorar-la. Rajoy s'equivoca si creu que pot enrocar-se en els catalans que no van anar a votar, perquè hi ha evidències demoscòpiques que bona part d'ells estan en desacord amb mantenir l'statu quo sòlidament.

Des de La Moncloa no es descarta el diàleg amb qui el demani, però l'únic assumpte polític contemplat per Rajoy és que altres presentin reformes de la Constitució, objectiu al qual pràcticament emplaça tant el Parlament de Catalunya com el PSOE, alhora que anticipa que ell no veu aquesta reforma. Si no té res a proposar, resulta patètic observar-lo provant de situar-se al marge d'una querella contra Artur Mas anunciada a so de bombo i platerets per la cap del seu partit a Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho, que ha fet preguntar-se a alguns fiscals si la dirigent del PP és la portaveu del ministeri públic.

El cap de l'Executiu té raó en un punt: el diàleg proposat per Mas no és cap altre que obligar el Govern espanyol a autoritzar un referèndum “definitiu” a Catalunya, sota l'advertiment de trencar la baralla si no ho fa. Però això no impedeix a Rajoy oferir la seva pròpia via per a un diàleg. De res no serveix fer explícites les línies vermelles que no es poden creuar si no es mostren al mateix temps les línies verdes per les quals es podria avançar cap a una solució.

Aquest diari ha mantingut en diverses ocasions que organitzar una votació com la del 9-N sense respecte a les garanties previstes per als actes seriosos en una democràcia, i declarar-se responsable d'haver-ho fet, són accions completament inacceptables en un dirigent europeu del segle XXI. Però esperàvem que el president del Govern espanyol fos capaç de sobreposar-se a aquest episodi i respondre-hi: no a Mas, sinó als milions de catalans i espanyols que viuen amb angoixa aquest difícil període de la nostra democràcia. Rajoy no ha estat a l'altura i deixa aquesta crisi a l'atzar de les circumstàncies, dels moviments d'uns altres o del discórrer imprevisible de l'actuació judicial.

Rajoy i Mas eren les persones a les quals corresponia solucionar aquest problema. Malauradament, al president del Govern espanyol li falta decisió política, i al de la Generalitat li sobra gosadia i agressivitat. Els dos fa més de dos anys que estan encastellats, obsequiant-se amb cops de porta mutus per neutralitzar les crítiques o les exigències dels més radicals dels respectius camps. En realitat, els seus fulls de ruta es redueixen a aguantar, i ja ho veurem, mentre creix la fractura entre catalans i entre catalans i els altres espanyols. Si no canvien ràpidament d'actitud i redueixen la tensió, tant Rajoy com Mas s'hauran convertit objectivament en obstacles per a qualsevol possible solució del conflicte.