Ara Rajoy ja sap qui mana

En una conversa amb periodistes, el passat 12 d'octubre, Mariano Rajoy declarava que no sabia ben bé qui mana a Catalunya. Amb aquest interrogant intentava llançar un dard enverinat contra Artur Mas, que en aquesta data semblava lligat de mans i peus pels seus socis proconsulta. No obstant això, en les setmanes següents s'ha anat dissipant aquest dubte i ahir va quedar clara una cosa: que a Catalunya mana la Generalitat per sobre de la Constitució. Espanya s'ha convertit en el primer Estat de la Unió Europea que ha consentit que en una part del seu territori no s'apliqui l'ordenament jurídic. Això és el que ha acabat passant com a conseqüència de la vacil·lant i maldestra actitud de Rajoy que no ha estat capaç d'entendre l'enorme importància simbòlica del repte que Mas ha plantejat amb l'anomenat procés participatiu.

És evident que a la Moncloa van creure que la partida s'acabava amb la suspensió cautelar dictada pel Tribunal Constitucional contra parts substantives de la llei de consultes i el decret de convocatòria de Mas. Quan semblava que Mas renunciava a la materialització de la consulta, Rajoy es va afanyar a qualificar-ho l'endemà al matí d'“excel·lent notícia”, sense esperar a conèixer el contingut de la roda de premsa que el president català pronunciaria poc després. Amb actitud desafiadora, Mas no només va assenyalar l'Estat espanyol com l'autèntic adversari, sinó que va riure's del cap de l'Executiu advertint-lo que l'excel·lent notícia li duraria ben poc. Va afirmar que el procés participatiu no podria ser anul·lat i que, en qualsevol cas, seria imparable. Després d'uns dies de discrepàncies obertes entre els partits favorables a la consulta, la unitat sobiranista de seguida es va recompondre entorn de la nova proposta. Aquí és molt rellevant el paper que han jugat els impulsors de la campanya "Ara és l'hora", l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que han esdevingut els millors aliats del succedani de consulta. Per a l'independentisme, el 9-N s'havia convertit en una data imprescindible, i l'únic recanvi possible eren unes eleccions plebiscitàries, que Mas no estava disposat a convocar sense llista unitària. La por de la frustració total, que no passés res aquell dia, va imposar la lògica del mal menor. L'esforç propagandístic del secessionisme ha estat aclaparador i ha hagut de costar una fortuna que algun dia sabrem com s'ha pagat. En qualsevol cas, la campanya a favor del sí-sí s'ha desenvolupat com si realment es decidís alguna cosa. Mas ha sabut utilitzar molt hàbilment aquest desig de votar, i l'ha portat fins al final. I ha estat possible perquè el Govern espanyol s'ha mostrat vacil·lant i molt maldestre. Primer va insistir durant bastants dies que havia triomfat la llei. Després va menysprear el procés participatiu, i quan es va adonar que l'alternativa de Mas consistia a fer el mateix, encara va trigar una setmana a decidir si era millor impugnar el procés o ignorar-lo.

El president de la Generalitat ha jugat brillantment aquesta partida, la qual cosa li permet reprendre el timó del procés sobiranista

Finalment, es va decidir per la impugnació davant les clares evidències de burla i engany. En el recurs davant el Tribunal Constitucional, va aconseguir novament la unanimitat del tribunal, malgrat que aquesta vegada no era tan fàcil. Però al cap de poques hores de fer-se pública la interlocutòria, el dimarts 4 de novembre, el conseller Francesc Homs ja assenyalava que el Govern català pensava seguir endavant, i l'endemà Mas ho va confirmar obertament, sense cap mena de dubte. Davant d'això, el Govern espanyol va quedar emmudit, paralitzat, com si es pensés que tot era una gran mentida. Dijous passat, el ministre de Justícia, Rafael Catalá, confiava, gairebé suplicava, que la Generalitat se separés del procés participatiu i el cedís a les entitats civils. Divendres, en la reunió de l'oficialista Pacte Nacional pel Dret a Decidir es va confirmar que la responsabilitat del 9-N requeia completament en la Generalitat. La inacció del Govern espanyol i de la Fiscalia han permès a Mas arribar fins al final del seu desafiament i afirmar descaradament ahir que “si algú vol conèixer qui és el responsable, que em miri a mi”.

El president de la Generalitat ha jugat brillantment aquesta partida, la qual cosa li permet reprendre el timó del procés sobiranista, que ara es dirigeix a forçar un referèndum de debò sota l'amenaça, en cas contrari, de convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari per declarar la independència. El 9-N s'ha convertit en una primera part de l'accident insurreccional que alguns ja anunciem des de fa temps, ja que és obvi que l'ordre constitucional s'ha trencat a Catalunya. Gràcies al poc encert del Govern espanyol, que 72 hores abans no va voler fer efectiva la suspensió del TC, la consulta alternativa s'ha convertit en un formidable acte propagandístic sobre el qual Mas construirà la seva nova promesa de portar els catalans cap a la secessió indolora. Si ha aconseguit dur a terme el que semblava legalment impossible, qui pot dubtar que amb una mica més de temps no aconsegueixi el gran somni del nacionalisme català. Sobretot, perquè si alguna cosa s'ha demostrat aquest diumenge és que a Catalunya no mana Rajoy.

Joaquim Coll és historiador