Ciutadans té gana de vots de debò

Albert Rivera, líder de Ciutadans, es va passar el matí del 9-N envoltat de seguidors, va esmorzar a la Barceloneta amb diversos dirigents del partit, va marxar cap a casa a descansar i a seguir el procés des d'allà i a la nit se'n va anar a la seu del partit, des d'on va atendre diverses televisions. Per descomptat, Rivera no va anar a votar. Ell vol votar com més aviat millor, però “amb urnes de debò”, en unes eleccions al Parlament, no “amb urnes de paper” en una consulta sobre la independència que ell i el seu partit rebutgen frontalment.

Rivera és un polític modern. És jove, maco (segons diuen moltes i molts) i viu pendent d'Internet i de les xarxes socials, que utilitza com a subjecte actiu i passiu. És, també, un polític molt seriós, molt professional, molt detallista. O almenys això sembla després d'acompanyar-lo diverses hores durant el que ell va definir com “un dia històric”, tot i que no li va atribuir aquest caràcter per les mateixes raons que Artur Mas.

Ahir va arribar a Barcelona a mitjan matí des de Madrid, on al vespre l'havien entrevistat a Telecinco. Només arribar a l'estació de Sants es va dirigir a objectes perduts per recollir un abric havia deixat oblidat la tarda anterior. No sembla que li molesti la presència del redactor que el va a acompanyar durant unes quantes hores, però l'inquieta que la periodista gràfica, Consuelo Bautista, li faci fotos constantment. Encara que el protegeixen dos escortes de forma discreta, tem que el reconeguin.

És que potser ha tingut problemes en el passat? Tan malament estan les coses? “No, no és això”, aclarirà més tard, “però sent un dia tan especial més val ser prudent”. “És també una qüestió de caràcter. Sóc molt normal, més aviat tímid, i no m'agrada cridar l'atenció. Gairebé mai porto escorta, només en ocasions molt concretes”, explica.

L'alarma era infundada. El reconeix un home que li somriu i li llança algun afalac a certa distància. A les oficines de l'estació, una de les empleades vol fer-se una foto amb ell. L'home del compliment arriba poc després acompanyat del seu fill, d'uns 10 anys, i també es fan una foto junts.

Recuperat l'abric, Rivera es topa en sortir de l'estació amb Pedro Echenique, dirigent de Podem, amb el qual ha compartit tren sense saber-ho, i se saluden breument. De seguida es dirigeix a l'auditori Axa, a la part alta de la Diagonal, en el modest utilitari de la seva cap de premsa.

Al cotxe, amb prou feines intercanvia cap paraula. Escriu textos al telèfon a tota velocitat. Sens dubte, llançant missatges a Twitter i posant-se al dia amb l'última hora perquè en uns minuts es dirigirà a diversos centenars de seguidors que han omplert de gom a gom l'auditori. “Està ple”, anuncia.

Només arribar a l'espai lluminós que fa de camerino darrere d'una cortina al costat de l'escenari, Albert Rivera es deixa maquillar com si ho fes cada dia. Continua sense parlar gaire, només pensant en el que ha de dir i escoltant de refilada l'excitada soflama de l'orador anterior, l'eurodiputat Juan Carlos Girauta.

El jove líder, que s'acomoda la camisa als texans i s'arremanga amb molta cura, molt pendent del seu aspecte, s'asseu a la cantonada més apartada del camerino, com l'estrella que es retoca davant del mirall emmarcat de bombetes. Però ni es retoca ni es mira (amb prou feines) al mirall: acaba d'escriure el guió que havia començat a esbossar al cotxe. Res el distreu. Evita el contacte visual. Només està pendent del que dirà.

Per a ell no és un dia fàcil. No pot llançar-se al carrer a demanar un vot que rebutja ni demanar a la gent que no vagi a votar. Al final fuig de l'extremisme dels oradors anteriors i opta per atacar les formacions rivals, amb comptades al·lusions personals. I expressa respecte per els qui estan votant “de bona fe” perquè estan tips de moltes coses, encara que els adverteix que no es creguin el missatge messiànic del sobiranisme. Com el que diu que “al nou país, els nens menjaran gelat cada dia”. “Creia que era una broma, però ho diuen de debò”, precisa entre les rialles de la gent.

Acaba l'acte aclamat pels seus com un torero que ha tallat dues orelles i la cua. Ara ja, per fi, somriu als simpatitzants que es volen fer una foto amb ell, saluda els il·lustres periodistes de Madrid que han viatjat a Barcelona, atén en directe La Sexta. Una taca de suor a la camisa a la zona lumbar delata l'esforç del dia. Quan per fi s'acaba tot, es cruspeix mig dònut quan arriba al camerino. “Estic mort de gana”, concedeix. Per descomptat, té gana de vots. Però no de vots com els de ahir.