Esperant la generació del Mur

"Tirem xocolatines als guàrdies d'Alemanya de l'Est que fan guàrdia (contra qui?, per defensar què?) sobre un mur que des d'ahir ja és inútil. Les aparten amb les botes. Un dels berlinesos que és al meu costat torna a intentar-ho: ‘No vols un cigarro occidental?’. Tímid rebuig. Jo li pregunto: ‘Per què ets aquí?’. Em respon: ‘Les sol·licituds d'entrevista han de fer-se anticipadament, a aquesta banda i a la seva”.

Són frases anotades al meu quadern. Instants absurds del moment més transcendental de la nostra època. En alemany, tots els substantius s'escriuen amb majúscula, de manera que qualsevol paret és Mauer. En català hi ha molts murs, però només un Mur. El que va caure la nit del dijous 9 de novembre del 1989.

Algunes de les meves notes les vaig publicar anys després i per això les recordo: una parella de províncies, esbufegant i gairebé sense alè, que va preguntar: “Perdoni, és aquesta la sortida?”; l'home que pujava per Friedrichstrasse cridant “28 anys i 91 dies!” (el temps que havia viscut a l'altre costat del Mur); el cartell improvisat que proclamava: “Avui acaba veritablement la guerra”.

Però m'havia oblidat d'altres coses, i algunes resulten incòmodes per a la llegenda de l'alliberament. Per exemple, durant un debat en un famós teatre de Berlín est, tres dies després de la caiguda, Markus Wolf, àlies Mischa, l'històric cap d'espies de l'Alemanya oriental que uns anys abans, després de jubilar-se, havia donat suport a les reformes de Gorbatxov, va defensar encara la Stasi.

L'emoció d'aquell dia només s'entén si s'imagina el que era viure darrere de la “muralla de protecció antifeixista”

“La majoria dels seus agents no són torturadors ni bèsties”, escriu el meu llapis indignat, sinó “gent decent, neta”. Wolf va insistir que no era responsable d'haver perseguit els dissidents (so de Pilat rentant-se les mans) i va dir que havia d'“existir un aparell per a la seguretat de l'Estat i els ciutadans, com a qualsevol país desenvolupat”. I anoto, amb òbvia sorpresa: “Grans aplaudiments!”.

Alguns dels que aplaudien al Deutsches Theater recordaran ara la seva reacció. Nietzsche: “Ho vaig fer’, diu la meva memòria. ‘No puc haver-ho fet’, diu el meu orgull, implacable. Fins que, al final, la memòria es rendeix”.

I després, els dos periodistes televisius nord-americans a qui vaig sentir parlar a l'aeroport quan tornava: “Quina bona informació”. “Sí, ha servit per ahir i per avui”. “Sí, però ja ha baixat l'interès”… Segur que ara no ho expliquen així. Ah, quins records.

Llavors, per què no deixar que parlin àvids historiadors d'una nova generació, després d'estudiar els documents, entrevistar els supervivents i conèixer les conseqüències? Que ells ens expliquin “el que va passar de debò”, com va dir el pare de la historiografia moderna, Leopold von Ranke (que va ser professor a la principal universitat de Berlín, que avui s'anomena Universitat Humboldt).

A l'avió que em portava fa poc de tornada de Varsòvia vaig acabar un nou llibre de la historiadora nord-americana Mary Elise Sarotte. Es titula The Collapse: The Accidental Opening of the Berlin Wall (El col·lapse: L'obertura accidental del mur de Berlín). Comença amb una escena protagonitzada per un famós periodista nord-americà, Tom Brokaw, informant des del Mur. En realitat, els alemanys de l'Est vivien pendents dels presentadors dels informatius d'Alemanya Occidental (els canals de la televisió occidental arribaven a bona part de la zona oriental, excepte un remot racó que tenia el sobrenom de “la vall dels despistats”). Figures plenes d'autoritat com el venerable i canós Hanns-Joachim Friedrichs, d'ARD, que a les 22.40 va declarar: “Aquest 9 de novembre és un dia històric. La RDA ha anunciat que les seves fronteres estan obertes per a tothom, amb efecte immediat”. En alguns passos fronterers ja hi havia una munió de persones, però aquesta proclamació va anul·lar completament els advertiments de la televisió estatal oriental que calia demanar permís i va arrossegar encara més berlinesos de l'Est al mur de formigó que els mantenia tancats des del 1961.

Deixant a una banda el fet que comenci amb Brokaw, pensant en els lectors nord-americans, el llibre de Sarotte és una hàbil i documentada reconstrucció de la sèrie d'errors dels líders orientals —i decisions individuals com la del cap de fronteres Harald Jäger, que estava de guàrdia aquella nit al carrer Bornholmer— que van convertir un suposat procés d'obertura controlada en la festa d'alliberament popular més celebrada del món. Errors com la redacció d'un document oficial sobre la liberalització dels viatges que va incloure Berlín i la resta de la frontera interior d'Alemanya, o el famós moment en què el membre del Politburó Günter Schabowski, durant una roda de premsa el 9 de novembre a la tarda, va suggerir que la gent podia començar a viatjar “immediatament”. Errors que construeixen la història, diu Sarotte.

El subtítol, L'obertura accidental, és encertat i no ho és. No, en el sentit que el vell règim de Berlín est no podia seguir com fins llavors, ja que Mikhaïl Gorbatxov es disposava a fomentar grans reformes i, sobretot, a acceptar una revolució pacífica negociada, com les que ja estaven en marxa a Polònia i Hongria. I sí que és encertat perquè tots aquells factors accidentals, com les reaccions espontànies dels habitants de Berlín est, les informacions televisives d'Alemanya Occidental, els errors de les autoritats, van canviar per sempre Berlín, Alemanya, Europa i el món. 

Com destaca Sarotte, el perquè és inseparable del com. En aquest cas, el com va ser una part essencial del moment i un factor decisiu per a les seves conseqüències. No només va proporcionar imatges inoblidables, que constitueixen en sí l'esdeveniment (comparables, encara que en positiu, a la caiguda de les Torres Bessones l'11 de setembre del 2001), sinó que, a més, va assenyalar el traspàs del poder de les autoritats al poble. Tothom va dir que el Mur estava obert, així que es va obrir. Tothom va dir que les coses havien canviat, així que van canviar.

Què pot saber la persona que era allà llavors que no sàpiguen els historiadors o els que han vingut després? Sobretot el que es va sentir, una cosa que, en el cas del Mur, no és tan fàcil de comunicar com sembla. Qualsevol pot imaginar com era desembarcar en una platja de Normandia sota el foc de les metralladores de la Wehrmacht, esquivant mines i sabent que qualsevol instant podia ser l'últim. La imatge que en tenim és potser més a prop de Tom Hanks que de la realitat —al meu pare, quan li vaig preguntar en els seus últims anys, també li costava evocar-la, o almenys descriure-la—, però l'impacte dramàtic és evident.

Més difícil és capturar la intensitat del 9 de novembre del 1989. Per començar, no és el que es veu a la gran majoria de fotos i vídeos de llavors, imatges del Mur cobert d'alegres pintades. Aquest era el costat occidental, el costat lliure, el que ja gaudia de llibertat d'expressió.

Per descomptat que va ser un moment important per a Berlín oest i per als alemanys occidentals en general, però el dia fonamental per a ells, el de la unificació, va arribar gairebé un any més tard, el 3 d'octubre del 1990, després que la majoria dels orientals hi votessin a favor i Helmut Kohl i George H. W. Bush ho negociessin amb Gorbatxov. El dia de la caiguda del Mur va suposar l'alliberament per als qui eren al darrere, no per als qui vivien a aquest costat.

Per tant, el més important era l'altre costat del formigó, la paret que la gent no havia omplert de colors amb aerosols, però que sí que havia intentat saltar posant en perill la seva vida. L'emoció d'aquell dia només s'entén si s'imagina el que era per a una persona viure darrere d'aquella “muralla de protecció antifeixista” (el seu mentider nom oficial), sense haver trepitjat mai la meitat occidental de la seva pròpia ciutat i amb la perspectiva de seguir així durant anys.

Aquesta és una altra cosa que ni els millors historiadors aconsegueixen transmetre del tot: el sentiment del que no se sabia llavors. Per als qui vivien a l'altre costat del Mur, aquesta construcció s'havia convertit gairebé en els Alps, un tret geogràfic aparentment immutable. Fins i tot quan les coses van començar a canviar dràsticament a Polònia i Hongria, la majoria de la gent va seguir pensant que aquells Alps no podien enfonsar-se. Els sostenia un imperi nuclear. L'estiu del 1989, després de visitar Varsòvia i Budapest, vaig anar a veure un petit cercle d'amics dissidents a Berlín est, ja que per fi m'havien concedit un visat que durant molt de temps m'havien negat. “Bé”, van dir, pessimistes, “potser està passant a Polònia i Hongria, però aquí no és possible”.

L'any 1989 va fer possible l'Europa actual, amb les seves llibertats i defectes, i va tenir repercussió a tots els racons del món

Per més que l'historiador adverteixi sobre els perills d'analitzar les coses a posteriori, és impossible desaprendre el que ell i els seus lectors saben del que va passar després. Per això, encara que un no caigui en el parany de dir que el que va passar havia de passar —el que Henri Bergson anomenava “els enganys del determinisme retrospectiu”—, és molt difícil reproduir la intensitat emocional de l'instant de l'alliberament. Perquè aquesta intensitat va néixer d'haver passat tota la vida convençuts que un fet com aquest era impossible.

El meu amic Werner Krätschell, d'Alemanya de l'Est, va ser el que més es va apropar a descriure-la. Després de sentir parlar de “l'estranya notícia” a un periodista francès, va agafar la seva filla Konstanze, de 20 anys, i una amiga seva, Astrid, que mai havien estat a la part occidental. Es van ficar al cotxe i van anar fins al pas del carrer Bornholmer. Després ho va explicar a Granta: “El somni i la realitat es barregen. Els guàrdies ens deixen passar. Les noies ploren. S'abracen amb angoixa al seient posterior, com si esperessin un atac aeri”. Berlí oest els va rebre amb crits de joia i salutacions. “L'Astrid, de sobte, em diu que pari el cotxe a la següent cruïlla. Només vol trepitjar el carrer, una sola vegada. Tocar la terra. Armstrong després d'arribar a la Lluna”.

En retrospectiva, tothom és molt savi. El nombre dels que recorden que van predir en certa manera aquells fets ha anat augmentant com les relíquies de la Santa Creu. Però no és veritat: ni els espies, ni els experts, ni els polítics, ni els diplomàtics, ni els politòlegs; ni jo tampoc. És clar que alguns deien que el Mur acabaria caient i Alemanya es reunificaria, però ningú va preveure quan ni, sobretot, com; i el com va ser el tret fonamental. Un antic agent de l'MI6 em va dir una vegada que, la mateixa tarda del 9 de novembre, estava reunit amb els seus col·legues dels serveis d'intel·ligència d'Alemanya Occidental, el Bundesnachrichtendienst. Els espies alemanys estaven dient als britànics que, segons les seves excel·lents fonts d'informació, el canvi a la part oriental es produiria molt a poc a poc, potser al llarg d'alguns anys, quan algú va treure el cap per la porta i va dir: “Engegueu la tele, han obert el Mur!”.

Jo vaig conèixer una persona que sí que ho va predir tot, exactament tal com va succeir. La primera vegada que vaig anar a viure a Berlín Oest, el 1978, vaig haver d'acampar al terra del pis d'una entranyable àvia anomenada Ursula von Krosigk. L'Ursula havia viscut molta història alemanya. El seu oncle va ser ministre de Finances de Hitler, i ella recordava haver anat a la seva casa de camp l'endemà d'un altre 9 de novembre, el de la Kristallnacht (nit dels vidres trencats) del 1938. Van passar per carrers plens de vidres, els aparadors trencats de les botigues jueves saquejades. “Què van dir els que anaven al cotxe?”, li vaig preguntar. “Ningú va dir ni una paraula”.

L'Ursula procedia d'una família noble prussiana, però era bohèmia, afectuosa i gens convencional. Durant la guerra havia estat amiga d'alguns alemanys de la resistència que després van intentar assassinar Hitler. Les terres de la seva família eren a Alemanya de l'Est, expropiades. Un dia, durant l'esmorzar —al Kremlin hi havia encara Leonid Bréznev, i la invasió soviètica de Txecoslovàquia era bastant recent—, l'Ursula, després de dubtar una mica, em va confiar: “Ahir a la nit vaig tenir un somni”. Havia somiat que per un error, per una sola nit, havien obert el Mur. I que durant aquesta nit havia passat tanta gent d'un costat a l'altre, abraçant-se i plorant, que el Mur no havia pogut tornar a tancar-se mai. Un somni, res més que un somni.

L'any 1989 s'ha convertit en el nou 1789: una fita transcendental i un punt de referència. Ens va donar, com es pot veure 25 anys després, la millor Alemanya que ha existit mai des del punt de vista polític (des del punt de vista cultural hi ha hagut altres Alemanyes més interessants, però si haig d'escollir entre Wagner i la democràcia, escullo la democràcia). Va fer possible l'Europa actual, amb totes les seves llibertats i tots els seus defectes. No hi ha cap racó al món en què no tingués repercussions, que van ser de dos tipus: les conseqüències directes d'aquells fets i les maneres d'interpretar-los, que, al seu torn, van tenir altres conseqüències imprevistes.

La caiguda del Mur s'ha convertit en la metàfora suprema (o metametàfora) de la nostra era, aprofitada sobretot pels polítics occidentals, no només per representar, sinó per predir l'avanç de la llibertat. “El Mur ja no existeix”, va entonar el president George W. Bush l'1 de maig del 2001, poc després de prendre possessió, per evocar un panorama internacional transformat, amb una Rússia que podia ser “una gran nació, democràtica, en pau amb si mateixa i amb els seus veïns”. “Un mur va caure a Berlín”, va dir el president electe Barack Obama a Chicago, en el seu discurs de la victòria, la nit del 4 de novembre del 2008, en parlar de les meravelles del passat, el present i el futur. “El mur de Berlín va simbolitzar un món dividit i va definir tota una era…”, va declarar la llavors secretària d'Estat Hillary Clinton en el seu discurs sobre la llibertat a Internet el 2010, “però ara que les xarxes s'estenen als països de tot el món, s'alcen murs virtuals que substitueixen els visibles”. El gran tallafocs de la Xina, per exemple. Si Ronald Reagan es va alçar davant el mur de Berlín per cridar: “Senyor Gorbatxov, derroqui aquest mur!”, Clinton es va alçar al Newseum de Washington i va exclamar: “Senyor Hu, derroqui aquest tallafocs!”. Però Xi Jinping va succeir Hu Jintao i el tallafocs xinès —perdó, l'Escut Daurat— segueix dempeus. Tothom va extreure les seves lliçons de la caiguda del Mur, i els líders leninistes xinesos van aprendre a no deixar que el poder se'ls escapés de les mans per cometre els mateixos errors de Gorbatxov i els dirigents comunistes de Europa de l'Est.

La metàfora, o analogia, ens ha portat per mal camí en altres ocasions. No hi ha dubte que, almenys per a alguns neoconservadors com Paul Wolfowitz, la imatge del que va passar a l'est d'Europa el 1989 més tard va tenir a veure amb les seves esperances per a l'Iraq després de la invasió. Una generació de periodistes formats per l'experiència personal o col·lectiva de les revolucions de vellut a Europa va acollir la primavera àrab del 2011 com una espècie de 1989 en sandàlies (em declaro culpable d'haver compartit aquesta esperança). D'altra banda, un antic agent del KGB que havia presenciat amb ràbia l'ascens del poder popular quan prestava servei a Alemanya Oriental, un tal Vladímir Putin, intenta avui fer retrocedir la història i restablir el màxim possible de l'imperi rus mitjançant la violència i les mentides.

No pot ser només una generació occidental; els del 89 de Pequín, Nova Delhi i São Paulo són igual d'importants

Gairebé tothom coneix la famosa anècdota, molt utilitzada per conferenciants a tot el món, de quan, durant una reunió amb Richard Nixon, el 1972, van preguntar al primer ministre xinès Zhou Enlai sobre les conseqüències de la Revolució Francesa, i ell va respondre que era “massa ràpid per saber-ho”. Però l'anècdota s'explica malament: el diplomàtic nord-americà que feia d'intèrpret de Nixon, Charles W. Freeman, assegura que en aquell moment el tema de conversa eren les protestes de París de maig del 1968, no juliol del 1789. No havien passat ni quatre anys: sí que era massa ràpid. És a dir, la resposta de Zhou Enlai va ser bastant vulgar i, no obstant això, s'ha reinterpretat com una perla d'eterna saviesa xinesa.

Ara bé, si ho hagués dit, hauria tingut raó. Perquè el significat i les conseqüències dels grans esdeveniments triguen dècades i fins i tot segles a evidenciar-se. L'historiador François Furet va causar enrenou a França quan va declarar el 1978: “La Revolució Francesa s'ha acabat”. Acabat? Ja? Com s'atrevia. Aquest any hem vist nombroses reinterpretacions del 1914, algunes a la llum del que està fent Vladímir Putin el 2014. El calidoscopi no para de girar. Aviat serà el torn de la caiguda del Mur. Al meu parer, queden pocs interrogants de pes sobre el que va passar, i com va passar, tot i que la batalla de les interpretacions històriques s'allargarà encara durant dècades (per exemple, uns destacaran el paper de Gorbatxov, d'altres el de dissidents com Václav Havel, etcètera).

No obstant això, sí que queden algunes preguntes sobre què va significar i cap a on ens porta. La principal, per mi: on són els del 89? Al llarg de la meva vida només han existit dues generacions absolutament inconfusibles: la del 68 i la del 39. Als del 39 els va formar l'experiència de la II Guerra Mundial i la postguerra: homes com el meu pare, immediatament reconeixibles. Després van arribar els del 68, d'un estil totalment diferent, que van començar rebel·lant-se contra els del 39, molt avesats (almenys de joves) al vi, el sexe i l'herba, però també plens d'idealisme i obstinats a transformar la societat europea, fer-la més oberta en el camp social i cultural. No obstant això, el 1989 va tenir molta més importància històrica que el 1968. On són els membres d'aquesta generació?

Tinc la meva pròpia teoria, o potser una esperança il·lusa. Crec que la generació del 89 potser no la formen els que van actuar o van ser joves testimonis llavors, sinó els que van néixer en aquella època i ara estan fent el pas de la universitat de l'estudi a la de la vida. El món al qual arriben és, en molts aspectes, menys prometedor que el que van entreveure quan es va fer de dia sobre la Porta de Brandenburg el divendres 10 de novembre del 1989. Llavors, Europa i la llibertat semblava que anaven de bracet, més que mai, al son de la Sarabanda de Bach, interpretada per Mstislav Rostropóvitx davant del Mur; i més tard als de l'Oda a l'alegria de Beethoven. Vint-i-cinc anys després, Europa està en crisi. Els països lliures pateixen l'amenaça dels islamistes violents (una amenaça atribuïble en part —subratllo que només en part— a la supèrbia i el lema de “De Berlín a Bagdad” que ens va conduir a l'Iraq). El capitalisme autoritari de la Xina —producte de les lliçons apreses pels líders leninistes després de la caiguda del Mur— resulta molt atractiu per a molta gent fora de l'Occidente tradicional, mentre que el capitalisme financer descontrolat i ple de desigualtats —també atribuïble en part a la supèrbia engendrada pel 1989— és molt menys seductor.

On són els del 89, doncs? No es pot dir, com lamenten de vegades els vells del 68, que sigui una generació callada, interessada només per la vida privada, amb la vista i el polze posats a la pantalla d'un smartphone. Els del 89 han acampat als carrers de ciutats com Nova York i Madrid per reclamar un futur que el món semblava prometre després de la caiguda del Mur i que els banquers i polítics semblen haver-los arrabassat. Els del 89 han encapçalat les protestes contra les lleis que amenacen amb coartar la llibertat a Internet. Edward Snowden, que tenia sis anys quan el Mur es va esfondrar, és una de les seves veus, un dels seus herois.

No obstant això, no és evident encara quina és la visió política general d'aquesta generació, com canviarà Europa, si el món l'acceptarà. Si vol triomfar, no pot ser una generació exclusivament occidental, com ho van ser, en general, els del 39 i els del 68. Els del 89 de Pequín, Nova Delhi i São Paulo són igual d'importants, o més, que ells.

No sé si la generació del 89 acabarà sent una generació política decisiva, com actuarà ni quina serà la seva reacció quan “passin coses”, com passaran. Però tinc una cosa clara: les seves accions (o la seva passivitat) condicionaran la nostra interpretació de la caiguda del Mur quan es compleixi el 50è aniversari. D'ells depèn el futur del nostre passat.

El testimoni de Timothy Garton Ash sobre el 1989, The Magic Lantern, acaba de ser reeditat en format electrònic per Atlantic Books.  

Traducció de María Luisa Rodríguez Tapia.