Good bye, règim’78

No crec que això sigui qüestionable: el règim està en crisi terminal. El lector que m'hagi seguit fins a aquesta línia potser es preguntarà què és, bàsicament, el règim del 78, aquest objecte tan poc bàsic. Si és així, aquest articlet li ofereix un dibuix d'aquest ens col·lapsat, dotat amb unes característiques de sèrie que, pel seu grau i intensitat, el fan únic a Europa.

El règim del 78 neix amb la 1) Constitució amb menys sobirania del continent. És a dir, també la que té menys control en els tractats d'integració i, menys encara, en els comercials. Cosa que, per cert, serà una festa el 2015, quan topem amb el Tractat de Lliure Comerç –amb el suport del PP, el PSOE, CiU i UPyD–, aquesta supeditació de l'Estat a l'empresa que pot modular el segle XXI. Vaja. Aquesta Constitució és 2) un producte de la guerra freda / el Plistocè, que es va aconseguir via 3) cooptació de líders locals. Cooptació és la paraula fina per explicar que els líders van ser apel·lats a la seva responsabilitat per part d'entitats externes. O, glup, que els van pagar per això –en comissió d'investigació del Bundestag, les fundacions socialdemòcrata, democristiana, socialcristiana i liberal van declarar el 1994 que havien lliurat a líders patris, i només en els dos anys anteriors, una quantitat superior als 1.700 milions de pessetes–. La cooptació de líders no garanteix, emperò, que la seva agenda moduli la política local. Per a això s'ha de 4) verticalitzar els partits en benefici dels cooptats –exemplum: el PSOE, quan existia, va prohibir el vot directe i individual dels seus compromissaris congressuals el 1979–. I, tot i així, verticalitzar també la política; per exemple, a través d'una figura de difícil traducció a Europa, com és el 5) secretari d'Organització, gran professional que possibilita que en el tràngol de votar l'invotable –no ho sé, la fi del benestar, la no investigació de la corrupció sanitària catalana–, no hi hagi dissensions internes, com en altres democràcies. La verticalitat, aquesta descontextualització de la democràcia, també rep una ajuda notòria per part del 6) sistema electoral, aquesta joia: llistes tancades, primacia del medi rural sobre l'urbà, i un sistema de recompte que assegura majories fins i tot on ja no en queden. La concentració de tant de poder al vèrtex facilita 7) el contacte entre política i empresa a la cúspide –molt intens: de les 35 empreses que conformen l'Ibex, només 6 no estan regulades per l'Estat–. És a dir, 8) l'Estat és el còmplice necessari en els grans negocis locals, regulats. Una recompensa de l'empresa a aquest polític susceptible de ser cooptat és 9) el seu pas de la política a l'empresa regulada. Una altra és la participació de l'empresa en la política, a través de, una altra vegada, 10) la cooptació, com s'intueix en el cas Gürtel o, com el jutge considera provat, en el cas Ferrovial. Sí, sona malament. Però, pel que sembla, els usuaris del règim tenen assumit que 11) l'Estat és un botí, i que aquest botí és de qui el treballa. A totes aquestes rareses democràtiques se li han d'afegir altres preciosismes, com una 12) escassa separació de poders –el constitucionalista Javier Pérez Royo, al·ludint a aquest fet en la praxi del Tribunal Constitucional, parla explícitament d'un cop d'Estat del PP–, i 13) fenòmens paranormals, com el CGPJ, aquesta metàfora, una institució de la qual estan dotats tots els Estats europeus amb passat feixista i que va servir en altres democràcies, en efecte, per depurar el feixisme de la judicatura, si bé per aquí baix ha servit per 14) consensuar la prolongació de cosmovisions reaccionàries.

El règim no ha sabut custodiar la democràcia/el benestar. Tampoc va ser aquest el seu gran negociat. Només ha sabut, i molt bé, custodiar-se a si mateix

El règim no era 15) una democràcia adequada. Però anava fent a partir del pacte de la Transició. Pacte de l'etcètera, sinopsi poc èpica: 16) us donem benestar i ens quedem la resta. El pacte 17) va morir amb la reforma constitucional exprés, la fi del benestar, la forma de democràcia a l'Europa de postguerra. D'aquells pactes dels setanta, la llei amb la qual ens fan la murga i fixa que qualsevol canvi és inamovible, només queda inamovible, per transmissió, cooptació o interiorització dels líders, 18) la deslocalització de la política, a Europa i altres entitats alienes. I una sèrie de dinàmiques pròpies –vegeu punts 1-14)–. El règim està mort però, com els zombis, encara mossega –vegeu una altra vegada punts 1-14)–.

El règim no ha sabut custodiar la democràcia/el benestar. Tampoc –punts 1-14– va ser aquest el seu gran negociat. Només ha sabut, i molt bé, custodiar-se a si mateix. És a dir, també a les empreses regulades que ha rescatat, invertint en això el gruix dels recursos. En aquesta crisi ha mancat d'empatia social. Des del 2011 no ha reaccionat davant de cap demanda ciutadana. Però això ha canviat fa només uns quants dies.

No fa masses dies es va filtrar que l'últim informe del CIS dóna com a primera intenció de vot directe Podem. Un règim que fa dos anys que té 19) el Congrés aïllat i envoltat de tanques policials, de sobte, inusitadament, –i, tatxan", 20)– té por.