Passar a l’acció

Estem arribant a un punt en el qual l'acumulació de factors que indiquen canvi d'època i canvi de cicle polític estan a punt de produir saturació. La divisió entre les elits polítiques tradicionals (i les seves connexions i complicitats amb les elits econòmiques) i el conjunt de la ciutadania ha aconseguit màxims històrics en democràcia. A Espanya, l'expressió més clara és l'ascens irresistible de Podem, que està en condicions de disputar ja el govern al bipartidisme hegemònic des del 1977. El PP i el PSOE mai havien estat tan avall en perspectives de vot. La crisi, iniciada el 2007, va tenir en el 15-M l'expressió més clara que alguna cosa important s'havia trencat. Sectors importants de la joventut, amb recursos cognitius significatius i amb capacitat elevada de l'ús de les xarxes digitals, van entendre que el seu futur estava totalment en qüestió, i que les elits governants, no tan sols no estaven disposades a canviar, sinó que dificultarien tant com poguessin qualsevol indici de transformació que conduís a reduir la creixent desigualtat i la precarització generalitzada de les condicions de vida.

Des de llavors, i de manera transversal, han estat molts els que han anat comprovant que els nois i les noies del 15-M tenien raó. Ens hem anat empobrint tots. Les coses han anat a pitjor. Ens deien que si aplicàvem unes polítiques que estaven als antípodes del que ens havien promès en la transició i que ens estaven permetent recuperar el temps perdut en el franquisme, al final les coses tornarien a funcionar com abans. Ens demanaven que féssim acte de contrició per la nostra frivolitat en la despesa, però hem comprovat que el seu nivell de desvergonya era i continua sent incommensurable. Hem estat obedients fins a l'exasperació en les polítiques d'austeritat. Però, han anat passant mesos, anys, i malgrat que diuen que les coses milloren, el que sabem és que ha augmentat la desigualtat i que les promeses no s'han complert. I cada dia comprovem que la conxorxa i els tripijocs entre un bon nombre de polítics significatius i cercadors de renda han estat constants. Ja no és un problema només d'esquerres i de dretes, és un tema de defensa de la ciutadania davant unes elits blindades.

A Catalunya, tot això és aplicable en les dosis corresponents i amb algunes diferències d'estil. Però aquí, l'escenari general s'ha vist afectat de manera nuclear per la impossibilitat de continuar negant l'existència d'un subjecte polític amb arrels pròpies i amb voluntat sobirana, com era i és una gran majoria del poble català que reclamava i reclama reconeixement i dignitat. Aquí, per tant, els problemes derivats de la crisi institucional, econòmica i generacional s'han vist creuats per l'esperança que proporcionava la possibilitat de reconstrucció política plasmada en el dret a decidir. La crisi generalitzada de la democràcia espanyola s'ha llegit aquí en clau d'oportunitat de regeneració democràtica nacional catalana. I, intel·ligentment, bona part de les elits econòmiques i polítiques catalanes, absolutament còmplices del que ha passat i de les polítiques aplicades a tot Espanya, han intentat camuflar-se i ressituar-se en aquesta perspectiva àmplia, que resultava mobilitzadora i esperançadora. Els espais s'han anat fent més i més estrets per a CiU i els sectors financers tradicionalment connectats amb el poder convergent. Ja que, tot i que entenen que aquí la cruesa de l'enfrontament entre elits i ciutadania està temperada pel procés de la consulta i això els dóna més aire, no estan del tot segurs de com s'acabarà la cosa. Així mateix, és cert que els nous subjectes polítics que han anat emergint a Espanya, com Podem, aquí tenen més dificultat per trobar espais. S'enforteix doncs la idea de dos taulers de joc amb components peculiars i diferenciats.

Arribem doncs a la fase crítica. La força social que acompanya i impulsa el procés de la consulta empeny per convertir el nou 9-N en un punt i a part que no permeti reculades. El Govern, i les elits que representa, fan veure que sí, però són conscients que els espais per desplegar noves astúcies i mantenir el control i el lideratge amb prou feines existeixen. Les altres forces polítiques favorables al procés miren de mantenir la fràgil unitat, conscients que qualsevol escissió a destemps pot ser durament penalitzada. Tots pensen ja en el dia després. Definitivament, toca passar a l'acció. I això només es pot concretar en un període constituent, tràmit d'unes eleccions en les quals inevitablement es barrejaran tots els components esmentats, tant els propis de Catalunya, com els que formen part de l'escenari espanyol i europeu. No hi ha espai per a simplificacions plebiscitàries.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política i investigador de l'IGOP de la Universitat Autònoma de Barcelona.