El cas Sherlock Holmes segueix obert

Holmes és el personatge fictici més real que existeix. El banc que va estar situat durant anys al 221B de Baker Street –l'adreça en què Arthur Conan Doyle va situar el domicili del detectiu i del seu company Watson– va ocupar durant dècades una persona per contestar el correu que arribava a nom de Holmes. El més curiós és que l'adreça, en l'època en què es van publicar les aventures del detectiu, no existia perquè aleshores el carrer era més curt. Però, a qui li importa? El títol de la primera exposició dedicada a Holmes a la capital britànica des de fa més de 60 anys, que oferirà el Museu de Londres fins al 12 d'abril, no pot ser més significatiu: “L'home que mai va viure però que mai morirà”.

“Creat en un moment en què la vida moderna era cada vegada més complexa i accelerada, Sherlock Holmes es va presentar com la persona que podia donar sentit a tot això”, assegura el catàleg de la mostra, que juga amb una barreja constant entre la realitat i la ficció. L'exposició ofereix des d'un monet i un turner fins a un manuscrit d’Els crims del carrer Morgue, la novel·la amb què arrenca el gènere de detectius i en què Arthur Conan Doyle (Edimburg, 1859 – Crowborough, 1930) homenatja en la primera aventura de Holmes, publicada el 1887. Es poden veure moltes il·lustracions originals de Sidney Paget, que va crear la imatge de Holmes amb la pipa i el batí que ha arribat fins a nosaltres, i l'única entrevista filmada amb l'autor, el 1927, en què explica que es va inspirar en el metge Joseph Bell, que va ser professor seu i que, després d'impressionar-lo amb les seves deduccions, li va donar la idea “de crear un nou tipus de detectiu”.

També s'exposa l'abric d'espiga que Benedict Cumberbatch llueix a la sèrie de la BBC, que el 2015 estrenarà una quarta temporada, a més d'un tros de paper manuscrit que el comissari de la mostra, Alex Werner, ha definit com “el sancta santorum dels sherlockians”: en aquest paper Conan Doyle va escriure les primeres notes del que després seria la primera novel·la de Holmes, Estudi en escarlata. Londres també ocupa un paper molt important en la mostra perquè és impossible deslligar la ciutat de les aventures de Holmes i Watson. Una altra cosa que explica Conan Doyle a l'entrevista és que els dos primers llibres, l’esmentat i El signe dels quatre, van passar gairebé desapercebuts i només van aconseguir un èxit monumental quan es van començar a publicar com a històries curtes per a la revista The Strand, de la qual s’exhibeixen uns quants incunables a la mostra, una anècdota que diu molt de la influència que va arribar a tenir la premsa escrita. “Va ser aleshores quan va prosperar”, diu el novel·lista escocès. L'eclecticisme de la mostra reflecteix també les lectures inabastables que ofereix el personatge.

Malgrat l'èxit, Conan Doyle va tenir la idea peregrina de matar el detectiu, el desembre del 1893, en el relat El problema final. L'exposició ofereix tant l'exemplar original de The Strand amb la història com un turner amb les cascades de Reichenbach d’on Holmes i el seu gran enemic Moriarty van caure i, aparentment, van morir. Les protestes dels lectors van ser tan sorolloses que el narrador va haver de recuperar el detectiu, primer en el passat, amb El gos dels Baskerville, que transcorre abans que fos engolit pel precipici, i després amb aventures posteriors, ja que va sobreviure a la caiguda miraculosament, cosa que resulta desconcertant per a un personatge que encarna el triomf de la lògica. Per tractar de posar ordre en tot aquest embolic, la fantàstica edició de Jesús Urceloy a Cátedra,Todo Sherlock Holmes, classifica les històries per l'ordre en què passen en la ficció i no per l’ordre en què es van escriure. La mostra ofereix també un dibuix extraordinari, en què es veu Conan Doyle atrapat per la seva creació, que reflecteix com va condicionar tota la seva vida com a escriptor. L'últim conte, publicat el 1926, és un relat d'espies ambientat al principi de la Primera Guerra Mundial: el detectiu es va retirar aleshores perquè potser sí que va desaparèixer qualsevol esperança d'un món on es podia imposar la raó. De fet, el seu creador es va dedicar al final de la seva vida a l'espiritisme i va defensar l'existència d'éssers màgics del bosc en un cas cèlebre de falsificació –les fades de Cottingley–. Havia oblidat les lliçons de Holmes.

L'home que mai va viure però que mai morirà reflecteix la fascinació inesgotable pel personatge, que es pot mesurar tant per les incomptables adaptacions cinematogràfiques –actualment n’hi ha tres en marxa: la sèrie de la BBC, que trasllada Holmes i Watson al Londres actual; Elementary, que presenta els personatges a Nova York, i la franquícia que protagonitza Robert Downey– com per tota la parafernàlia que l’envolta, des de la cocaïna dissolta al 7% fins al violí o els capells de tweed. Algunes peces provenen de societats sherlockianes remotes i unes altres de col·leccionistes insòlits, com Glen Miranker, antic cap tècnic d’Apple.

El filòsof John Gray va resumir amb lucidesa, en un petit assaig escrit per la BBC titulat L'inesgotable atractiu de Sherlock Holmes, els motius pels quals mai ens podrem desfer del detectiu: “Més enllà d'algunes relíquies del racionalisme victorià, la majoria de nosaltres acceptem que la raó no pot donar un sentit a la vida. Per això necessitem mites i els mites són contradictoris. Holmes n’és un. Com que és capaç de trobar ordre en el caos utilitzant només mètodes racionals, demostra el poder permanent de la màgia. Serem capaços de ser raonables sense esperar gaire de la raó? Fracassarem quan intentem remodelar el món basant-nos en principis racionals que en la pràctica produeixen el caos?”.