Justícia lenta no és justícia

El president del Tribunal Suprem ha dit que les lleis que regulen els processos penals a Espanya estan fetes per als “robagallines”, però no per als grans defraudadors. Amb aquesta frase, aparentment demagògica, s'estava referint, sens dubte, a tots els Bárcenas, Urdangarín, Pujol o els implicats en la trama Gürtel. I també a Núñez, expresident del Barça i possiblement el constructor més important de Barcelona, o a Fabra, el de l'aeroport sense avions, que ja han estat jutjats i condemnats. Però han passat més de 10 anys des que van cometre els fets delictius fins que la condemna ha estat ferma.

Cal reconèixer que és molt difícil concretar els fets imputables a personatges tan peculiars com aquests, que no han robat mai gallines. Les proves són generalment documents que gairebé sempre es troben en institucions oficials o en entitats financeres. No és estrany que tant les unes com les altres es resisteixin a facilitar-les al jutge completes, sense ocultacions i amb celeritat. I quan aquestes proves documentals són a l'estranger, les dificultats de les comissions rogatòries internacionals i, sobretot, les que plantegen els paradisos fiscals, converteixen el que hauria de ser una simple acumulació de dades probatòries en una interminable obstrucció de la investigació. D'aquesta manera els processos es poden allargar més de deu anys.

Una justícia lenta no és justícia, però una justícia sense garanties tampoc és justícia. Un dels drets que s'han de garantir més acuradament és el de la intimitat personal, la inviolabilitat del domicili i les comunicacions. En la nostra més que centenària llei processal penal les regles en matèria d'intervencions de les comunicacions o altres actuacions semblants no són prou precises. Per això l'efectiu respecte als drets dels ciutadans no es garanteix suficientment.

Els criteris per valorar l'execució, la durada o el final de les intervencions de les comunicacions o actuacions han de ser considerats per cada jutge, segons la seva prudència i bon fer. A causa d'aquesta imprecisió de la llei de vegades s'anul·len proves imprescindibles i s'absolen delinqüents destacats, com va passar el 1990 amb Rosendo Naseiro, primer tresorer de el PP imputat, quan Aznar era president del partit. I va passar el mateix quan Garzón va intervenir converses molt importants de la trama Gürtel que van ser anul·lades. Garzón va ser condemnat pel confús i imprecís delicte de prevaricació, i expulsat de la judicatura. Els correus de Blesa, descoberts pel jutge Elpidio Silva, van tenir el mateix final, i el jutge, també.

Delinqueixen convençuts que, si són descoberts, els seus ben retribuïts defensors allargaran el procés fins a l'infinit

Una garantia essencial del procés és el dret a recórrer davant un tribunal superior les decisions del jutge d'instrucció, davant de possibles arbitrarietats o excessos d'aquest últim. L'ús sistemàtic del dret al recurs, encara que sigui legal, pot ser letal per a la necessària agilitat i celeritat del procés. Uns excel·lents equips d'advocats, economistes i altres experts, altament qualificats i retribuïts, són capaços d'esgotar les possibilitats legals i recórrer fins a l'irrecurrible, i aconseguir l'eternització desesperant dels processos.

Hi ha una contradicció aparent entre la necessitat de celeritat i eficàcia de la justícia, i la necessitat de defensa i garanties dels acusats. Davant d'aquesta contradicció s'estén el clam per la reforma de les lleis. Enfront de la corrupció, enfront dels delictes complexíssims dels que no roben gallines, se sol demanar més rigor, més penes. Malgrat això és poc probable que augmentar la severitat penal provoqui més honradesa. A aquest tipus de delinqüents el que els frenaria no és la severitat de les penes sinó la certesa de la seva aplicació. Delinqueixen convençuts que, si són descoberts, els seus ben retribuïts defensors allargaran el procés fins a l'infinit i que, finalment, podran eludir els rigors d'una condemna efectiva.

Davant de la gran delinqüència econòmica i de la corrupció no hi ha prou mitjans en els serveis de la Hisenda Pública per a un implacable i total control preventiu de les seves defraudacions, ni per investigar el tèrbol origen de les seves fortunes, i els seus delictes corresponents. Per aquesta raó als jutjats no arriba tota la informació necessària per a l'adequada instrucció i enjudiciament d'aquesta complexa delinqüència financera. I si arribés, els jutjats no disposen de mitjans suficients per assumir aquesta tasca ingent. De tot això deriva la lentitud insuportable de la justícia.

És necessària una reforma de les lleis que regulen el procés penal que venci les insuficiències de la seva vetustat més que centenària. És necessària una voluntat política de tolerància zero enfront de la gran delinqüència econòmica i de corrupció, i que es dotin els serveis d'investigació de mitjans suficients, que depenguin efectivament dels jutges, lliures de tota sospita de dependència o mediatització del Govern.

José Maria Mena va ser fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.