Efectes col·laterals de la Gran Guerra

Alguns historiadors situen l'inici real del segle XX al 1914, any en què va començar la Primera Guerra Mundial; el primer conflicte bèl·lic industrial i tecnològic que va suposar una profunda transformació social, econòmica i cultural. A Barcelona va passar el mateix, malgrat que la ciutat, com la resta d'Espanya, es va mantenir al marge del conflicte que va posar fi a la vida de 16 milions de persones.

Malgrat la neutralitat en la guerra que la va mantenir lluny de les bombes, l'estret contacte amb França va fer que el seu ressò es deixés sentir a Barcelona en un moment en què la ciutat deixava enrere el segle XIX i tot el que representava. L'impacte i els canvis de Barcelona durant la Gran Guerra és l'objectiu de l'ambiciosa exposició Barcelona, zona neutral (1914-1918) que obre aquest divendres les portes a la Fundació Miró de Barcelona després de reunir més de 500 peces de 96 col·leccions diferents, tant amb obres del mateix Joan Miró com de Picasso, Picabia, Rodin, Gleizes, Otho Lloyd o Artur Cravan, a més d'objectes de la vida quotidiana, com revistes, fotografies en format original, cartells i pel·lícules, convertides llavors en noves eines de propaganda de guerra. També es poden veure peces poc habituals a la fundació de la muntanya de Montjuïc, com és el cas d'un lluent Hispano Suiza color caldera o un ortopèdic telèfon Ericsson del 1895, que començaven a utilitzar les classes més acabalades de Barcelona. Tot plegat per analitzar l'entrada de la ciutat en la modernitat al començament del segle XX i, concretament, durant aquest curt, tot just quatre o cinc anys, però convuls període de temps que va representar la Primera Guerra Mundial.

Sembla que estigui de moda reivindicar que res no és tan senzill ni lineal com s'ha explicat fins ara. La nova presentació de l'art dels segles XIX i XX al veí Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) passava a explicar l'art d'aquest període no a través d'una sèrie d'obres icòniques, sinó per mitjà d'un relat complex però que donava unitat a tota la col·lecció. L'exposició de la Fundació Miró sembla repetir aquesta idea i deixa veure una societat complexa i gens lineal d'aquell moment, en el qual es diferenciaven els dos bàndols, partidaris dels aliats o de la potència alemanya. Els comissaris Fèlix Fanés i Joan M. Minguet defensen que la neutralitat de la ciutat va suposar una gran riquesa cultural, després de l'arribada de creadors que fugien del conflicte, però també va aguditzar les tensions artístiques i socials existents.

La mostra explica les influències i l'obertura als creadors de fora

La quantitat d'objectes, imatges i obres d'art és ingent. Els comissaris presenten diverses obres inèdites com vuit dibuixos que va fer l'escultor Josep Clarà durant el seu viatge al front, a prop de Verdun, després de trobar-se amb els catalans que van anar a la guerra de manera voluntària. “Estaven en una carpeta de l'Arxiu Nacional de Catalunya, però havien passat desapercebuts per als investigadors”, va explicar Fanés. Els dibuixos poden veure's al costat de les fotografies d'alguns d'aquests voluntaris catalans, molts anònims, altres amb nom conegut, com Josep Julià, convalescent a l'hospital de Brest, o un ferm Carmelo Velilla, que es va deixar fotografiar.

En aquesta complexitat creixent, l'exposició mostra la influència de París en els pintors catalans, com Cézanne en les primeres obres de Joaquim Sunyer, que va acabar influint, al seu torn, en Enric C. Ricart, Josep Togores, Joaquín Torres-García o el mateix Joan Miró, en obres com Siurana o Carrer de Pedralbes (les dues del 1917). La contrapartida la dóna, en una altra de les sales, la reunió que han dut a terme els comissaris d'algunes de les 1.400 obres d'autors com Piasarro o Rodin, que van viatjar a Barcelona per a l'Exposició d'Art Francès de Barcelona del 1917. Algunes d'aquestes obres es van quedar en col·leccions privades, com les obres d'Henri Morriset i Adolphe Déchenaud. Altres les va comprar l'Ajuntament de la ciutat, com un sisley que ara conserva el MNAC.

L'amfitrió Miró està present al llarg del recorregut, encara que de vegades d'una manera subliminal. Amb algunes de les seves obres, en fotografies, com en la que apareix vestit de militar el 1917 o en retrats com els que li va fer Enric C. Ricart, el seu company de viatge a París. “L'exposició serveix per comprendre l'obra de Miró i les seves influències”, segons la directora de la fundació, Rosa Maria Malet.

A Barcelona es van veure 1.400 obres que no van poder ser exposades a París

Obres de noucentistes com Nogués, Obiols i Espinal s'exposen al costat d'imatges de la intensa vida nocturna de la ciutat d'aquells anys, que tan bé va reflectir la mostra que va organitzar el CCCB sobre el Paral·lel el 2012, amb postals de Raquel Meller, la Bella Chelito o la voluptuosa Tórtola Valencia, al costat de l'enorme quadre La sibila (1913) d'Anglada Camarasa, que els comissaris suggereixen que correspon més que a una pitonissa a una prostituta de la nit barcelonina, on començava a fer furor la cocaïna.

Les últimes sales estan ocupades per l'art dels creadors exiliats que van viure a Barcelona, com Gleizes, Picabia, Lloyd i Delaunay, juntament amb fotografies inèdites de Brangulí del famós combat de boxa entre el poeta anarquista Arthur Cravan i Jack Johson l'abril del 1916. En una altra, el retorn de Picasso a la ciutat acompanyant els ballets russos pels quals va fer figurins i vestits. Acaba amb 12 minuts de la pel·lícula Armas al hombro de Charles Chaplin. És una picada d'ullet al cinema que va començar el 1917 a ser imprescindible en l'oci de la nova ciutat de Barcelona.