Serrat i les nostres dues llengües pròpies

Aquells recitals de Joan Manuel Serrat a Madrid (aleshores no es deien concerts) servien perquè milers d'espectadors sentissin per vegada primera el català, una llengua que no podien trobar-se llavors ni a la televisió ni a la ràdio, gairebé es podria dir que per enlloc, ni tan sols amb subtítols.

Amb Serrat i amb Raimon o amb Lluís Llach, no obstant això, el públic corejava Paraules d’amor, Al vent, L’estaca..., i s'aprenia les lletres o, si més no, les tornades. Els espectadors de Madrid cantaven així en català i prenien aquest idioma com una llengua pròpia capaç d'expressar el que sentien, molt millor fins i tot que en castellà.

Serrat va demostrar des dels primers anys que podia ser un gran poeta en dues llengües, i molts madrilenys van aconseguir sense gaire esforç entendre'l en totes dues; posant el cor on no els arribava el lèxic.

Què ens ha passat des de llavors?

El 1996, Ana Belén i Joan Manuel (a la gira junt amb Víctor Manuel i Miguel Ríos que es va anomenar El gusto es nuestro), van cantar junts per tot Espanya precisament Paraules d’amor, una de les cançons més belles de tota la història de la nostra música. Primer apareixia a l'escenari Serrat, que començava la lletra en castellà. I després s'hi sumava la madrilenya del carrer de l'Oso, que afegia la seva veu a la tornada traduïda però immediatament s'arrencava amb la segona estrofa en català, idioma en el qual ja continuava la cançó fins a un final meravellós replet d'aplaudiments.

Aquesta escena (que he vist i sentit tantes vegades) sempre m'ha escalfat la gola i humitejat els ulls, una vegada i una altra; perquè al seu indubtable valor artístic se li sumava una metàfora del que vam ser algun dia.

Una madrilenya en català, un català en castellà. I per tot arreu aplaudien.

Què ens ha passat des de llavors?

Ens ha passat que els argumentaris sords han substituït les veus càlides, i els desacords dels de dalt han desplaçat les harmonies dels de baix.

Molta gent de bona fe, d'aquí i d'allà, voldria trobar ara un camí per reduir les distàncies que tant engrandeixen (i falsegen) els discursos inflamats.

Potser les frases ofensives, les actituds superbes i tantes insolències només es poden tapar amb les lletres d'aquelles cançons que viatjaven contínuament pel pont aeri.

Com es pot arreglar tot això?

Preguntem-ho a Serrat. Tots els seus versos, tota la seva discografia en la veu dels grans poetes de seves dues llengües pròpies ens sabrà respondre.