Mor l’escriptor Ramiro Pinilla

L’escriptor biscaí Ramiro Pinilla (Bilbao, 1923 - Getxo, 2014), degà dels novel·listes espanyols, ha mort avui als 91 anys, segons Tusquets, l’editorial en la qual havia publicat des que el 2004 va editar la primera part de la seva trilogia Verdes valles, colinas rojas. Va ser aquesta saga sobre el món basc, de prop de 3.000 pàgines i que va trigar dues dècades a perfilar, la que el va rellançar als 80 anys al món editorial. Va començar a escriure a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat i va aconseguir diversos premis per les seves obres literàries, entre els quals el Nadal, però no va ser fins al segle XXI quan li va arribar el reconeixement dels lectors amb la seva trilogia.

La recomanació de l’escriptor Fernando Aramburu a l’editor Juan Cerezo que llegís el manuscrit que li havia enviat Ramiro Pinilla va ser el primer pas perquè les seves obres tinguessin un lloc en la literatura espanyola. Escrivia amb bolígraf i després passava els textos a l’ordinador, que utilitzava com si tractés d’una màquina d’escriure perquè ni tan sols tenia Internet.

Va passar gairebé 20 anys de la seva vida teixint i desgranant en fitxes de cartolina llocs i personatges fins a construir el món que envolta Verdes valles, colinas rojas (Tusquets i Círculo de Lectores), la trilogia que formen les novel·les La tierra convulsa, Los cuerpos desnudos i Las cenizas del hierro. Precisament per aquesta última obra, Ramiro Pinilla va aconseguir el Premi Nacional de Narrativa per “haver estat capaç de fer una epopeia sobre un món tan difícil i ric com és el basc”. La seva obra és un monument a la memòria. Els personatges que pul·lulen per la seva novel·la formaven part de la seva vida i tant els vius com els morts li van permetre construir un món literari diferent.

Va passar tota la vida a Walden,

Pinilla va passar tota la vida a Walden, una casa que té el nom del famós assaig nord-americà, publicat el 1854 per Henry David Thoreau, autor al qual va admirar tant en el terreny literari com en l’intel·lectual. Allà, a Getxo, va ser on va escriure totes les seves obres, a qualsevol hora del dia o de la nit perquè les estones d’insomni li permetien fabular i imaginar personatges en qualsevol moment. “No deixava descansar el cap. En l’últim que estava treballant era una novel·la sobre un grup de persones a les quals se’ls expulsa de la societat -artistes, somiadors- i se’n van tots junts a viure una vida alternativa. Li faltava el final”, assenyala l’editor Juan Cerezo.

L’escriptor va treballar en diversos oficis al llarg de la seva vida, des de marí mercant fins a administratiu en una empresa de gas, i va emprendre molts negocis, tots ruïnosos fins al punt que ell mateix solia dir que totes les seves iniciatives econòmiques estaven destinades a perdre diners. En una ocasió se li va ocórrer muntar una granja de pollastres per vendre ous frescos i resultava més car el pinso que el que obtenia pels productes. No era un home de luxes i el màxim que es permetia era prendre una coca-cola i veure partits de futbol. Seguidor de l’Athletic de Bilbao i apassionat del bon futbol, gaudia amb el joc de la Selecció o del Barça. D’aquesta passió va sorgir el llibre Aquella edad inolvidable.

Tota la seva ambició l’havia bolcat en la literatura i tenia com a assignatura pendent publicar novel·les de gènere negre. “A la meva edat a molts els agafa la dèria d’escriure memòries i a mi el que em diverteix i em fa tremendament feliç és fer-ne de policíaques”, recorda l’editor que era el comentari de Pinilla sobre els seus últims llibres. Aquest tipus de novel·les estan situades al seu poble, Getxo, i va crear un personatge per a elles, Sancho Bordaberri, enamorat dels llibres, escriptor fracassat, feliç amb la seva feina a la llibreria que té, enverinat per la seva bogeria pels clàssics de la novel·la negra i inquiet cercador de justícia. Bordaberri es transforma en el detectiu Samuel Esparta quan es vesteix amb gavardina i es col·loca un barret que li va portar el seu oncle d’Amèrica. L’últim llibre publicat, Cadáveres en la playa (Tusquets), és el cas més intrigant d’un Samuel Esparta ja madur que manté contra vent i marea la seva peculiar llibreria a Getxo i rep als setanta la visita d’una senyora, Juana Ezquiaga, que vol contractar-lo perquè esbrini la desaparició, molt temps enrere, del que va ser el seu amor de joventut.