Motivació i inspiració

En té de líriques, però també de teatrals. N'ha parit en prosa i en vers, per intuïció, de broma i per desesperació, amb l'onada del seu seny llatí i el rigor precís de la seva obstinació nòrdica. Joan Manuel Serrat, 50 anys d'ofici, és aquest germà col·lectiu del qual tothom té un disc a casa. Ha acompanyat la història recent descrivint-nos en compassos. És un confident íntim, algú que ens expressa i ens abraça, company d'enderrocaments interiors i alegries compartides, Serrat encarna derrotes i aspiracions, que podria resumir en 10 cançons. Una selecció feta a mitges amb EL PAÍS per a la qual l'artista explica la seva motivació i la seva inspiració en cada una.

Aquellas pequeñas cosas

La sorpresa d'allò quotidià, el cop d'efecte que amaga un calaix. La vida en silenci, tan sols interromput per una sonora estampida de records, s'amaga sota aquest poema d'acords que Joan Manuel Serrat va incloure en la seva obra mestra Mediterráneo: “Volia reflectir certa tendresa de la quotidianitat, la gran dimensió que adquireixen en nosaltres moltes vegades les petites coses”, assegura l'autor. La inspiració la té associada al poema Las moscas, de Machado, que aleshores li brunzia per darrere, elaborat amb el mètode contrari a l'epopeia. “Hi ha diverses maneres de construir cançons. Una té a veure amb agafar un fet contundent i deixar-lo en dimensió d'estar per casa; una altra, com va fer Machado en aquest poema, consisteix a posar en valor alguna cosa tan ínfima com les mosques”.

Mediterráneo

La falta, l'absència de mar és el que va portar Serrat a escriure Mediterráneo. “Era a Mèxic, feia setmanes que era a l'interior. Hi somiava, literalment. Vaig agafar el cotxe i me'n vaig anar a un llac, encara que només fos per fer-me a la idea del mar que jo enyorava. En aquests casos és quan m'adono que per a mi, el mar, i concretament el Mediterrani, és una identitat: una identitat feliç”, assegura. Després, ja sabeu la història d'aquesta cançó que cadascun de nosaltres porta dins. Triada en la majoria de les llistes de preferències quant a música popular com la millor que s'ha escrit mai en espanyol. La seva cantarella podria portar molts intèrprets amants de la boutade a renegar-ne. No és així, en el cas de Joan Manuel: “Mai, mai, renegaré d'aquesta o de qualsevol altra de les meves cançons. Em sentiré eternament agraït, són elles les que m'han fet el que sóc. Així que sempre la cantaré per obligació, però el que és més important, per gust”.

Pleny al mar

Filla de Mediterráneo, neix als anys vuitanta Pleny al mar. “És un cabreig, la seva cara B”. Són infinits els atzars, les motivacions, les justificacions d'una cançó. “El mateix que l'amor em va portar a compondre Mediterráneo, un crit, un plor un 'què hem fet?' em va portar a fer Pleny al mar. Són complementàries, van juntes, encara que l'última sorgeix de la necessitat d'alçar la veu”.

Pare

La guerra entre la terra i els homes, una pregària gairebé divina però alhora absolutament arrelada. Una cançó sobre el fracàs, l'oblit, que tampoc té a veure directament amb el seu pare: “Ell era una bona persona, en qualsevol drama grec encaixaria perfectament com l'element que apareix per solucionar qualsevol conflicte i imposar pau”.

Pueblo Blanco

Aquesta és la història d'una cançó mutant, amb ressò de retorn i consciència metafòrica per a d'altres tragèdies. Quan Serrat la va compondre a principis dels setanta, la motivació era clara: fer una crònica més aviat tètrica de l'abandó dels pobles i l'assalt a la ciutat, un testimoni de la transformació d'un país que deixava massivament de ser rural per convertir-se en urbà. Però anys després, quan l'artista la cantava a Xile o l'Argentina i entonava aquestes línies: “Pero los muertos están en cautiverio y no los dejan salir del cementerio…”, automàticament sobrevolaven entre els estadis i les consciències els crims de Videla o Pinochet. “És una de les meravelles que té fer cançons. No saps cap a on les portarà la gent”. Avui, quan llegim a les notícies un cert pressentiment de tornada al camp, podem dir que aquesta majestuosa peça ha iniciat el seu camí de retorn.

Romance de Curro el Palmo

La història d'aquest tendre desgraciadet, membre d'un tablao, s'emmarca en la narrativa de Serrat. Però també en la dramatúrgia, perquè ha estat portada als escenaris per Antonio Canales en un espectacle que converteix en carn aquest gitano fals exbufó de palau. “La cançó és un homenatge a Rafael de León. Una peça en quatre actes”… El primer explica la planta del personatge i la seva circumstància; el segon, el seu amor per la Mercedes; el tercer, el seu dolor en veure com ella se li escapa amb un metge de clínica pròpia i rotllos de contraban, i l'últim, la seva arribada al cel. Genialitat de peripècies, que enfila amb una sublimació de la cobla en tota la seva esplendor però també amb obres mestres de la literatura com El maestro Juan Martínez que estaba allí, de Manuel Chaves Nogales.

Seria fantàstic

En cert sentit, Seria fantàstic és l'Imagine de Serrat: una escarida però profunda formulació de la utopia. El somni del sentit comú, l'aspiració d'un paradís a l'abast. “Les cançons s'expliquen a si mateixes. Aquesta és una petició formal perquè tots resultéssim iguals als ulls de Déu i de la policia municipal”, afirma l'autor. El fet que tot sigui com està mandao però no mani ningú, aquesta certa anarquia tolerant i ordenada del sentit comú fabricada amb dobles sentits, perquè el comú, si pot ser, tantes vegades esquiu, no falti.

Lucía

Igual que Mediterráneo, Lucía és per a Serrat una d'aquestes cançons irrenunciables en els seus concerts. La vesteix, la despulla, i aquesta carta d'amor, que ha quedat nua tan sols abraçada per la guitarra de Silvio Rodríguez en el seu nou homenatge, és un dels cants a la pèrdua, a la recerca en la sorra de la lluna plena que esgarrapava el mar.

No hago otra cosa que pensar en tí

Les muses, ai, les muses. Si tothom, començant per ell mateix, fos capaç de capgirar magistralment la falta d'inspiració, de nou, entre l'absurd i el poder volàtil d'allò quotidià –“por cierto, al techo no le iría nada mal una mano de pintura”–, es comptarien els prodigis de dos en dos. Però el que Serrat va fer en aquesta peça que va incloure dins del seu disc de retorn a la visibilitat –després d'anys de censura a Televisió Espanyola en negar-se a cantar a Eurovisió per no deixar-li fer-ho en català– que va ser En trànsit, resulta una lliçó de mestre. La seva frescor, la seva ironia, el seu aire de burla contra l'absència de llum i contra si mateix, és sorprenent: “Les putes muses, sí, calia donar un sentit simpàtic a aquesta desesperació de no trobar-les, no?”. Ja ho sabeu, una altra de les característiques del producte: absència de rancor.

Cantares

Dins de la carrera de Serrat hi ha hagut un apartat important. Una obstinació per mantenir viu el seu club dels poetes morts. S'hi troben dos grans recurrents als quals va ser capaç d'estendre en tota la seva puresa amb les armes de la seva música. Miguel Hernández va ser un d'aquests grans recurrents; Antonio Machado, l'altre, del qual aquest Cantares suposa una certa bandera vital. “Pel que fa al meu treball amb la gran poesia, el resultat no és la finalitat, sinó fer bones cançons perquè la gent se les escolti”. I ho ha fet, en massa. Encara que ells, del que formen part, segons el mateix Serrat, és d'una esfera de la seva intimitat molt autèntica. “Mai els hauria posat una música que no els fes justícia”, afirma.