Convertir en èxit el fracàs

Tenen raó els que donen per segur que vivim una nova etapa de la humanitat: aclaparant tecnologia, big data, carregat ambient a-cultural. Aquí estem, atònits, estupefactes davant el no funciona i el gran festival del circ polític i la corrupció. Ambient paradoxal: els intel·ligents són exclosos, marginats, els trilers i tramposos són model social. Bravo: el fracàs es transforma en èxit.

El no funciona es produeix en temps en què un avionet teledirigit (dron) fa la guerra i les empreses són mastodonts totpoderosos capaços de deixar el món sense llum elèctrica. El no funciona s'expressa en el fracàs de l'ebola, oblidat a l'Àfrica per governs i farmacèutiques. A Espanya (malgrat la bona voluntat i la impecable competència mèdica) l'episodi ebola ens confirma com a número u en nyaps polítics: el nostre fort no és l'organització. No funcionen tantes coses imprescindibles en la vida diària!

La senyora Merkel continua amb la religió econòmica de l'austeritat que anihila petites empreses, porta milions de persones a l'atur i destrueix serveis que greixen la vida. No funciona. Tindrem pressupostos per al 2015 els catalans? Per a què?

El que importa és la festa: el gran festival del circ polític sota el qual creix la corrupció. Quelcom terrible per a les generacions del futur, espectacle nou, brutal, amb unes parenceries de niciesa no imaginables pels que ho hem vist gairebé tot. És la festa del fracàs que porta a l'èxit: així passa amb el desbordament excloent del capitalisme salvatge. El gran festival del circ corrupte és un déjà-vu de l'extraordinari relat d'Edward Gibbon sobre la Caída y decadencia del Imperio Romano (1776 i 1788). Cicles històrics implacables, líders obtusos.

Què hem de pensar dels 1.977,9 milions d'euros repartits entre televisions i ràdios públiques el 2013, davant dels 1.912 milions que va gestionar el mateix any el Ministeri de Sanitat? Encara que són les comunitats autònomes les que gestionen el gruix dels serveis sanitaris, el ministeri és responsable de funcions de prevenció i programes pels quals el 2015 disposarà de només 1.919 milions d'euros. Simptomàtic.

Aznar retreu a Rajoy que vulgui (?) dialogar amb els catalans (amb quins?). Mas, en lloc de dimitir, lidera l'ona del gran circ i inventa una consulta/espectacle. Reivindicació o estratègia electoral? I la democràcia? Què no decaigui! No hi ha govern, ni pressupostos però sí espectacle non stop. El no funciona català (amb el desgovern) és imparable i el circ també (amb la seva corrupció a les espatlles).

En el festival del que se salvi qui pugui ara comença la pel·lícula de la llista (electoral) de país encapçalada pel reeixit líder del poble, anomenat Artur Mas. Què en serà, d'aquest invent? Convergència busca la seva autodestrucció o autosalvació? Es tracta que manin Forcadell o Casals? Dones per salvar Catalunya? El conseller Homs i alguns altres haurien de passar per la factoria Disney/Hollywood i proposar innovacions especialitzades en què el més inútil sigui per fi el més útil. El món ens mira i la llista de país és l'última prioritat!

Fins i tot l'Acadèmia Espanyola reconeix vocables que semblen trets d'una cançó de Lola Flores com serendipia —descobriment inesperat quan es buscava una altra cosa— que descriuen la màgia del no funciona combinada amb el gran festival de circ i corrupció. Així és la nova etapa. No cregueu que és res estrany: Michael Jackson, diuen, guanya molt més diners mort que viu.

Aquestes coses, tan noves?, són estudiades a tot arreu. Byung-Chul Han, professor coreà de Filosofia a la Universitat de Berlín (de moda entre nosaltres gràcies al col·lega Francesc Arroyo i El País) publica ara un assaig de 127 pàgines: Psicopolítica (Herder). Idees molt clares: els contemporanis estan encantats de sotmetre's per si mateixos a l'entramat de dominació i la seva propaganda/espectacle que els integra definitivament i igualitàriament. “Vivim una fase històrica especial en la qual la llibertat mateixa dóna lloc a coaccions. (…) El subjecte del rendiment, que es pretén lliure, és en realitat un esclau absolut (…) que s'explota a si mateix de forma voluntària”, escriu.

Han es refereix al sistema (cultural) creat pel capitalisme que ens envolta i subratlla que el subjecte no és conscient de la seva submissió. Porta el seu treball amb mà radical i conclou: “Davant de la creixent coacció a la conformitat avui seria més urgent que mai agusar la consciència herètica. (…) L'herètic és qui disposa d'una elecció lliure. Té el valor de desviar-se de l'ortodòxia (…) i de la conformitat. (…) L'idiota, com l'heretge, és una figura de la resistència contra la violència del consens. (…) L'idiotisme s'oposa al poder de la dominació neoliberal, a la comunicació i a la vigilància totals”. Ja saben, l'idiota és el savi, l'heretge que no segueix les consignes és un individu lliure. Bonic, oi? Quants heretges/idiotes queden? Només el Papa?

Margarita Rivière és periodista.