Delimitar les culpes

El cas de les targetes negres de Bankia va entrar ahir a la via judicial amb la compareixença, com a imputats, dels expresidents Miguel Blesa i Rodrigo Rato i l'exdirector general de Caja Madrid, Ildefonso Sánchez Barcoj. El fet que el jutge Andreu hagi imposat una fiança civil de 16 milions d'euros a Blesa i tres milions a Rato —per sobre del que havien sol·licitat la Fiscalia Anticorrupció i el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB)— significa que els considera tots dos responsables del sistema pervers de retribució, si bé en diferent quantia. També es pot interpretar com la voluntat del tribunal, a petició de fiscalia i FROB, de recuperar uns diners espoliats —primer a Caja Madrid i després a Bankia— mitjançant un sistema de retribucions al marge dels controls, usat a més per sotmetre a obediència el vot dels consellers.

La quantia de la fiança permet interpretar amb versemblança el diferent grau de responsabilitat que s'atribueix als imputats pel jutge Andreu: és clar que no tenen el mateix grau els que van crear i van enfortir un sistema pervers d'apropiació en l'entitat que els que van transigir amb aquest sistema o simplement es van beneficiar de la seva existència. La delimitació de responsabilitats és un criteri i una obligació jurídica, a més de la millor manera per entendre com es va arribar a gestar un sistema corrupte que va perdurar durant anys, ajudat per la inacció dels reguladors (Hisenda i Banc d'Espanya).

Així doncs, la imputació de Blesa, Rato i Barcoj i els passos legals posteriors haurien de tenir com a objectiu determinar qui va posar en funcionament el sistema de targetes negres: si es va fer sota el mandat presidencial de Miguel Blesa o si s'ha de remuntar a presidències anteriors (com va sostenir ahir davant el jutge l'imputat Sánchez Barcoj). Per més que causi escàndol la desmesurada despesa en negre de consellers i directius, la responsabilitat principal és de qui va concebre l'artefacte d'ocultació; un fet que bé podria enquadrar-se, si el jutge així ho considera, entre els delictes d'alçament de béns i administració deslleial. Si s'admet la distinció entre culpables i responsables, els que van crear les targetes negres estarien entre els primers i els que les van perllongar, entre els segons.

Tampoc cal oblidar que en aquest cas hi ha delictes connexos. Un d'ells és el de la possible ocultació i tergiversació de retribucions al Banc d'Espanya per part dels gestors de l'entitat, abans o després d'una intervenció pública que ha costat als contribuents 22.400 milions. Aquests delictes, si n'hi hagués, han de ser investigats amb la mateixa serietat que l'expedient de la fallida de Bankia (del qual les targetes negres formen peça separada) i ser sancionats amb el mateix rigor. El sistema financer depèn de la credibilitat dels seus gestors i reguladors; transmetre el missatge que algunes conductes poden quedar impunes és una manera eficaç d'arruïnar-lo.