Arquitectures per a petits països

Fa uns mesos, en finalitzar una conferència sobre les característiques de l'arquitectura i l'urbanisme a Catalunya impartida a un grup d'arquitectes nord-americans, una jove em va preguntar si aquest fenomen de concentrar altes qualitats en un petit país es donava en altres llocs. Una pregunta intel·ligent que em va fer pensar que la bona arquitectura i el bon urbanisme es donen, generalment, entorn de ciutats en petits països, territoris o regions.

Immediatament em va venir a la ment el cas d'Holanda, construïda en gran part a partir de la col·laboració i el consens sistemàtic de la societat per anar guanyant terreny al mar. No és casual que fos el primer país que va tenir una llei d'habitatge, la Woningwet del 1901, abans fins i tot que la República de Weimar, i que continuï estant al capdavant de l'arquitectura internacional, des de l'Escola d'Amsterdam i Gerrit Th. Rietvelt fins al sistema dels Suports de John Habraken i les obres de Rem Koolhaas/OMA.

També a Suïssa va destacar en els anys setanta i vuitanta l'arquitectura del cantó Ticino (Mario Botta, Aurelio Galfetti, Luigi Snozzi, Livio Vaccini) i avui és emblemàtica la materialitat i relació amb l'entorn de l'arquitectura de Peter Zumthor. I un petit país com Eslovènia concentra avui molt bona arquitectura contemporània, partint de la tradició de Joze Plecnik, l'arquitecte que va anar transformant Ljubljana amb el seu saber acadèmic i urbà, amb la seva gran creativitat i coherència. Podríem pensar també en Charles Rennie Mackintosh i Margaret MacDonald a Escòcia, o en Alvar Aalto, Aino Aaltoiy Elsa Kaisa Makiniemi a Finlàndia; sempre petits països dins de l'Europa que desitjaríem, amb molt bona relació entre context i paisatge, arquitectura i urbanisme, cultura i societat.

Encara que pugui semblar utòpic, aquest seria un món desitjable, molt més igualitari i democràtic, fet de pocs centenars de petits països que s'han fet a si mateixos pel treball, lluny dels processos de domini i explotació imperialista d'algunes grans potències; i menys atractius per a la voracitat dels grans operadors.

Aquesta mirada al que és propi pot comportar una introvertida i retroactiva mirada heideggeriana a les arrels, a la terra, als cultius

Ja ho va definir Christopher Alexander en la seva teoria dels Patterns el 1977. El primer, Regions independents, argumenta que “les regions metropolitanes no arribaran a l'equilibri fins que cadascuna d'elles sigui suficientment petita i autònoma per constituir una esfera independent de cultura”. Alexander, seguint les teories sociològiques de principis dels anys setanta, que després de les revoltes de finals dels seixanta van creure en un món més igualitari, just i lliure, definia que la població de cadascuna d'aquestes nacions estaria compresa entre 2 i 10 milions d'habitants. Per sobre d'aquesta grandària les persones queden distanciades de la burocràcia cortesana i centralista d'uns Governs; es fan més difícils de controlar democràticament. I posava com a referència Dinamarca, Escòcia, Gal·les o Irlanda.

És cert que un món fet de petits països i regions independents, configurat solament per fronteres naturals, amb la seva pròpia cultura i economia, autònomes i dotades d'autogovern, seria molt millor, més divers i pacífic. I com Holanda o Catalunya, no solament podrien organitzar-se i funcionar bé, sinó que també tindrien bona arquitectura, urbanisme i paisatgisme. Aquesta expectativa, tan d'actualitat en el nostre horitzó cap a la independència, també ve al cas per la presència de l'arquitectura catalana a la Biennal d'Arquitectura de Venècia, seguint la bona iniciativa de l'Institut Ramon Llull de ser-hi presents amb un pavelló autònom des del 2012. I l'edició actual de la Biennal d'Arquitectura ha estat comissariada, precisament, per Rem Koolhaas.

Aquesta mirada al que és propi, característica d'un petit país, pot comportar, d'una banda, tal com passa al pavelló català d'aquesta Biennal 2014, una introvertida i retroactiva mirada heideggeriana a les arrels, a la terra, als cultius, amb aquesta metàfora catalana que l'arquitectura aquí sorgeix, senzillament, de l'empelt del que és nou en el que és vell (empelt, graft), prenent com a inspiració Josep Maria Jujol i la seva reforma de la Casa Bofarull als Pallaresos, Tarragona.

Però, d'altra banda, també hauria de portar a una interpretació cosmopolita, amb la intenció de teorizar a fons sobre la complexitat, i acceptar el desafiament de fer pedagogia i d'establir comparacions, posant èmfasis en les aspiracions avantguardistes i experimentals, i visibilizant la realitat d'un paisatge en evolució, predominantment metropolità. Perquè el que caracteritza i aporta possibilitats de futur a aquests països és la seva estructura territorial i la seva capacitat creativa, que s'articula entorn de capitals com Barcelona, que es desplega amb relació a un context, material i ambiental, cultural i humà, i que es posiciona en un món que és, inevitablement, global.

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de la ETSAB-UPC