Les càmeres roden a Altamira

Altamira torna a ser notícia. 135 anys després del descobriment dels seus famosos bisons per Marcelino Sanz de Sautuola i la seva filla María, i enmig d'un caldejat debat (científic i també polític) sobre la conveniència o no de reobrir al públic —de forma regulada— aquest santuari de l'art rupestre, dues càmeres de cinema han entrat a la cova com a part d'un ambiciós documental que pretén recrear la història fabulosa del seu descobriment i indagar en la seva essència última: el misteri de la creació artística des de l'origen de l'home.

Tancada al públic des del 2002, no s'autoritzava filmar a l'interior de la cova original des de fa dècades. Per aquest motiu El maestro de Altamira, dirigit per José Luís López Linares (Un instante en la vida ajena, Goya 2005), és tot un esdeveniment, encara que arribar fins a aquí no hagi estat fàcil. Malgrat tenir el permís del Ministeri d'Educació, Cultura i Esports, el cineasta ha hagut d'esperar gairebé un any a causa de les investigacions científiques que des del 2012 es realitzen per elaborar el nou Pla de Conservació Preventiva i determinar-ne el règim d'accés.

EL PAÍS va acompanyar aquesta setmana López Linares durant els primers dies de rodatge. Es van realitzar entre fortes mesures de seguretat i amb estricte control d'una sèrie de paràmetres, com temperatura, CO₂, humitat i pressió atmosfèrica, que van ser monitorats en temps real mentre l'equip treballava a l'interior de la caverna.

El temps màxim de rodatge diari és de 360 minuts entre tot l'equip

Per entendre de quin rigor estem parlant, n'hi ha prou descrivint les condicions de la filmació. El rodatge (previst del 6 el 16 d'octubre) es va autoritzar només per a sis dies intercalats (dilluns, dimarts i dijous de dues setmanes consecutives). La resta (dimecres, divendres, dissabte i diumenge) Altamira havia de descansar “per recuperar-se”. També es va estipular un temps limitat per estar a l'interior de la cova cantàbrica, que té 270 metres de longitud. El temps màxim diari era de 360 minuts, però només es podia estar 120 minuts dins de Policroms, la sala en el sostre de la qual hi ha pintats els bisons, l'espai més protegit d'Altamira.

120 minuts no és gaire, però no està malament, es podria pensar. Error: els 120 minuts eren per a “tot” l'equip; és a dir, quan entren dues persones, les dues hores són 60 minuts, si n'entren tres, 40 minuts… I a això cal sumar-hi el temps que consumeixen les dues guies-vigilants encarregades d'acompanyar als cineastes en tot moment, cronòmetre en mà.

El 6, 7 i 9 d'octubre van entrar cada dia tres membres de l'equip (amb vestits antisèptics d'un sol ús, màscara, el cap tapat i amb sabates especials desinfectades). En una caseta damunt de la caverna, a través d'un ordinador, dos tècnics van supervisar in situ cada 15 minuts com canviaven les condicions a l'interior a causa de la presència dels cineastes, que anaven proveïts amb dues càmeres digitals d'alta resolució (4K/RAW) i un equip especial de llums fredes d'alta reproducció cromàtica, la tecnologia de la qual pràcticament no altera la temperatura.

“El primer dia la cova estava a 14,2 graus quan van entrar; en sortir la temperatura era de 14,6, però va recuperar el seu valor habitual en un parell d'hores”, va indicar Luis Santiago Quindós, doctor en Física i un dels responsables del Projecte d'Accessibilitat, connectat també a la cova des de les seves oficines a la Universitat de Cantàbria, a Santander. El mateix control es practica des del febrer amb l'experiment de les entrades regulades de públic (5 persones a la setmana triades per sorteig, més dos guies acompanyants; la visita dura 37 minuts, només vuit dels quals són a Policroms).

Pot semblar una exageració. Però així és. L'experiment havia de durar sis mesos però es prorrogarà sis mesos més, per completar un any, encara que els primers resultats són reveladors i ja s'han fet públics. “Els principals perills per a les pintures es deuen a la naturalesa, i això continuarà. No hi podem fer gairebé res. Les visites tenen un impacte gairebé imperceptible”, va dir fa poc Gaël de Guichen, responsable de l'equip científic que estudia la conservació d'Altamira, patrimoni de la Humanitat de la Unesco des del 1985. De Guichen, com el director de la cova d'Altamira, José Antonio Lasheras, creu que una obra d'art “no hi és per guardar-la en una caixa forta”.

Durant la filmació es controlen el CO₂, la temperatura i la humitat

“La conservació és el mitjà, però el fi és l'ús, per descomptat, un ús sostenible”, opina Lasheras, que fa 25 anys que gestiona el patrimoni d'Altamira. És clar que només és accessible el que conservem, diu. Però la preservació no ha de ser “un fi en si mateix”, sinó “el mitjà per accedir al patrimoni i conèixer-ho millor, i també, per descomptat, per gaudir-lo, culturalment i emocionalment”.

A l'arquitecte i pintor Juan Navarro Baldeweg, autor del Museu d'Altamira, que acull la neocova on es reprodueix amb sorprenent fidelitat la sala dels bisons (ha rebut ja 3.500.000 visites des de la seva inauguració el 2001), el que més l'ha commogut sempre resideix en aquesta condició de veritable art. “Eren grans pintors, era una autèntica cultura de pintors”, assegura. “La forma en què aprofitaven el relleu, com captaven el moviment dels animals i eren capaços d'animar i convertir en art alguna cosa que veien en la realitat, era molt sofisticat”.

Després dels primers tres dies de rodatge, passades les tensions inicials de filmar en condicions tan difícils i obtingudes ja imatges “impressionants”, López Linares és conscient del seu repte: “ser fidel al que representen les coves d'Altamira, on t'adones que l'art és el mateix ara i fa 15.000 anys”.