En defensa de Pasqual Maragall

Crida l'atenció que s'hagi acusat Pasqual Maragall d'haver trencat la cohesió en l'àmbit socialista i obert el camí a la descomposició d'Espanya precisament en el moment en què el PSOE ha adoptat oficialment la posició federalista que propugnava l'exalcalde de Barcelona i expresident de la Generalitat.

Perquè hi ha una connexió raonable i lògica entre la proposta que Maragall va plantejar als dirigents socialistes a Santillana del Mar (agost del 2003), origen de tots els mals per a un petit sector fonamentalista del PSOE, la més recent declaració de Granada (juliol del 2013) i, finalment, l'adopció oficial d'un programa de reforma federal de la Constitució.

Que les coses es van complicar i no van sortir com hauria estat desitjable, i que es van cometre errors estratègics, com el plantejament precipitat de la reforma de l'Estatut de Catalunya, està fora de dubte. Tampoc era previsible, segurament, que el Partit Popular desencadenés una tan implacable i radical estratègia partidista com la que va desplegar el 2003 amb caràcter d'ofensiva preventiva contra una eventual recomposició del PSOE.

Però les dificultats i ensopegades en el camí no invaliden de cap manera el sentit i l'orientació d'una proposta política concebuda per fomentar la pluralitat d'Espanya com a alternativa per assegurar la viabilitat i la sostenibilitat del projecte comú.

Quan Maragall va propugnar la declaració de Santillana no va fer altra cosa que fer un pas més en la seva estratègia d'impuls d'una solució federalista que permetés a Espanya recuperar l'alè descentralitzador de la Constitució i assegurar la consolidació del projecte hispànic de convivència. Es tractava, en definitiva, d'establir les bases d'un futur estable per al projecte d'Espanya ampliant la seva base de suport més enllà de la tradicional assimilació amb la dreta.

És absurd dir que la seva proposta d'Estatut tenia un objectiu disgregador

Pasqual Maragall va estar molt preocupat des del començament pel mal que podia causar a la recuperada visió compartida d'Espanya, aconseguida amb els governs de Felipe González, l'accés excessivament eufòric al poder del Partit Popular de José María Aznar. El llavors alcalde de Barcelona va intuir que l'entusiasme conservador podia tenir algun component de revenja i que podia conduir a una destrossa en les costures de la imatge d'Espanya que tant havia costat construir i que s'havia albirat en l'èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Això va ser el 1996 i, des de la seva posició d'alcalde, va engegar alguna iniciativa adreçada a facilitar un contacte amistós i operatiu entre representants significatius del Partit Socialista sortint, del Partit Popular entrant, i de CDC, una formació compromesa en aquell moment amb l'estabilitat d'Espanya. A més, Maragall va establir, amb caràcter immediat, una relació directa amb La Moncloa d'Aznar i amb el mateix president del Govern espanyol en un esforç adreçat a establir ponts i suavitzar possibles tensions.

La proposta de Santillana que Maragall fa als dirigents territorials socialistes és posterior, però s'inscriu en la mateixa lògica: manteniment de la iniciativa des de Catalunya en l'esforç d'assegurar la presència del socialisme en la configuració d'un projecte de futur per a Espanya i d'evitar, en conseqüència, el seu segrest per part de les forces més conservadores, hereves d'un model de país centralista, aspre i autoritari.

Maragall va tenir dificultats reals al capdavant de la Generalitat derivades en bona mesura de la debilitat del seu resultat electoral. Però és absurd sostenir que la seva proposta de reforma estatutària tingués com a objectiu la desagregació. Era més aviat al contrari. Encara que, probablement, la tècnica triada de reforma constitucional des de Catalunya i a través d'un estatut d'autonomia resultés, fet i fet, excessivament retorçada i finalment inviable.

Però fins i tot aquesta deriva il·lustra perfectament sobre el compromís de Maragall en el projecte d'una Espanya moderna, compromesa amb Europa, capdavantera al Mediterrani i connectada culturalment i econòmica amb el continent americà.

No hi ha dubte que les coses es van complicar i no van sortir com hauria estat desitjable

La Barcelona que Pasqual Maragall va liderar com a alcalde és un bon exemple d'aquesta visió. Enllaçava amb naturalitat amb el projecte regeneracionista hispànic, el del diàleg de Joan Maragall amb Unamuno, el federalisme d'Anselmo Carretero, el projecte de la Institución Libre de Enseñanza, la proposta de més capitalitat de Barcelona a Espanya, la connexió amb Amèrica Llatina i, en general, amb l'àmbit cultural d'arrel castellana, amb els rebels hispànics com Bergamín o els bascos socialistes i liberals, i els brillants personatges de l'FLP (els felipes) que van combatre per la democràcia i el socialisme des de les dues ribes de l'Ebre.

Però no és només en aquest àmbit de cobertura intel·lectual en el que es va moure Maragall durant la seva dilatada experiència de gestió. Si bé Maragall no utilitzava mai l'enutjós eufemisme d'Estat espanyol, sí que va tenir clar en l'exercici de les seves responsabilitats públiques la rellevància de comprendre a fons la lògica del seu funcionament i dels seus servidors, i la importància d'aprofitar al màxim els seus recursos i possibilitats de projecció. D'això en poden deixar constància pràcticament tots els qui van formar part dels governs d'Espanya des de la transició democràtica, i en una mesura molt particular, els membres del servei diplomàtic desplegats al món. Però encara més, els qui vam tenir l'oportunitat de treballar al seu costat i de tenir un accés directe al procés de formació de les seves decisions polítiques.

És en aquest marc de confiança personal i professional que, en el seu despatx de president de la Generalitat i en un context de tensió com el que es va anar acumulant cap al final del seu mandat, vaig tenir el privilegi de compartir la seva reflexió sobre com li continuava interessant, i molt, el projecte d'Espanya, el projecte d'una Espanya moderna.

No deixa de ser significatiu que les dues comunitats autònomes els presidents de les quals van assumir posicions més nacionalistes i vociferants en contra dels moviments federalitzadors promoguts des de Catalunya, és a dir, Extremadura i Castella-la Manxa, siguin actualment uns ferms baluards del poder autonòmic de la dreta popular.

Xavier Roig, consultor, va ser cap de Gabinet de Pasqual Maragall quan va ser alcalde de Barcelona.