450 cartes acaben en noces

La primera carta, sense remitent, dirigida al penal de dones de Wad-ras (Barcelona), va ser una trucada de socors. “Estava molt deprimit, pensava a engegar-ho tot a rodar”. Héctor Luis López, argentí, complia 11 anys de presó a la Model per tràfic de drogues (la portava en una maleta des de Buenos Aires). El seu company, l'Alí, el va animar a escriure a la presó on hi havia la seva nòvia per cartejar-se amb algú. I la nòvia de l'Alí va animar per la seva banda María López, que complia 13 anys per passar droga en un bar, a fer cas a aquell argentí que se sentia sol. “Li vaig donar permís perquè li donés el meu nom, i el novembre del 2008 em va arribar la primera carta de l'Héctor. Deia el següent: 'M'agradaria cartejar-me amb vostè. No s'espanti, però sóc molt gran, peso 95 quilos i faig 1,90 m d'alçada. Els meus companys diuen que m'assemblo a George Clooney'", recorda la María. En total van intercanviar 450 cartes. Quan ella va rebre la primera no sabia ni llegir ni escriure —en va aprendre a la presó— i era la seva amiga qui llegia i escrivia per ella. “Vam riure molt amb això de George Clooney. 'I jo Angelina Jolie!', vaig dir”. Al desembre compliran el seu primer aniversari de noces.

La María, que fa 1,50 m d'alçada, es va casar amb el seu gegant poc després de sortir en llibertat. La seva història havia començat com altres cartejos entre presos “per tenir una amistat, una distracció, alguna cosa”, però es van enganxar. “Algunes setmanes tenia quatre cartes”, recorda. “Al principi jo escrivia menys perquè depenia de l'altra noia. Vaig aprendre a escriure i llegir a l'escola de la presó. Quan vaig entrar-hi no sabia ni posar el meu nom”. La intimitat —fins que va aprendre a llegir, les seves missives es llegien en veu alta al penal— va ser la millor motivació.

La María no sabia ni llegir ni escriure quan va rebre la seva primera missiva; en va aprendre a la presó

Entre tots dos van ajuntar 15 fills (deu d'ell i cinc d'ella), vuit néts i un munt de desgràcies a què contribuïa sobretot la María. El seu primer marit la maltractava. “El vaig deixar el dia que el meu fill de 13 anys s'hi va enfrontar”. El segon tampoc no va sortir bé. Dels seus cinc fills, quatre van caure en la droga i tres han estat a la presó. Va ser en llegir, a poc a poc, aquest llarg historial de dissorts, com l'Héctor es va enamorar de la María i es va avergonyir de la seva pròpia debilitat. “I pensar que jo havia estat a punt de suïcidar-me havent sofert molt menys que ella... La María és molt més gran que jo”.

Van trigar un any i mig a posar-se cara. L'Héctor estava nerviosíssim el dia del seu primer vis-a-vis: “No vaig menjar i no vaig parar de donar voltes”. En aquells dies estava a la presó de Manresa (Barcelona), però va haver-hi una gran nevada i la funcionària que portava la María no va poder arribar. “El director de la presó va venir i em va dir: ‘Estigues tranquil. S'han perdut'”. Per compensar, els van donar una hora i mitja més en el següent vis-a-vis. En qualsevol cas, en aquell moment ja estava tot el peix venut i el físic era el menys important. L'Héctor ja havia demanat a la María per carta que es casés amb ell.

No han marxat mai de lluna de mel. En preguntar-li on li agradaria anar, la María, de 56 anys, respon: “A Terra Mítica”. L'Héctor, de 54, la renya per falta d'ambició. “A Roma”, corregeix ella. A la presó van aprendre cuina, pintura, neteja industrial i informàtica, però no troben feina. “Si ja és difícil per a qualsevol persona, en la nostra situació encara més”, lamenta la María. “Depenem de tothom”. La Fundación Ires els ajuda molt. L'Héctor els torna el favor ensenyant castellà a immigrants. Però necessiten ingressos. Mentrestant, fan el que més els agrada: passejar. “Caminar sense topall”, aclareixen. Sense el límit d'un pati de presó que juren que no tornaran a trepitjar mai.