Els brasilers acudeixen a les urnes immersos en el descoratjament

Hi ha moltes tardes en què hi ha tanta gent als passadissos de l'estació de metro Paulista, a São Paulo, que els viatgers, en els transbordaments, avancen en massa, com en una processó atapeïda. La policia col·loca una cinta per dividir el passadís en dues parts i arbitrar el sentit de la marxa. Si no, seria impossible que algú arribés a casa. Molts llegeixen mentre caminen, a pas lent, uns altres juguen al Candy Crush amb l'iPhone i uns altres, amb auriculars, veuen pel·lícules o vídeos amb el mòbil col·locat a l'altura del front i sostingut amb totes dues mans, sense parar de caminar. El metre costa tres reals (1,25 dòlars). Al juny de 2013 el governador Gerardo Alckmin, del conservador Partit Socialdemòcrata del Brasil (PSDB), va pujar 20 ínfims centaus la tarifa i la població, tipa, amb la pujada com a detonant, va sortir en bloc al carrer en una onada de protestes que va sacsejar el país de dalt a baix.

Setze mesos després, tota aquesta població acudeix a les urnes aquest diumenge en un ambient una mica enrarit, sense diners a la butxaca, xipollejant en una recessió econòmica i les protestes d'aleshores reconvertides en el desig majoritari (el 80% dels votants, segons les enquestes) que la cosa canviï. El problema és que no se sap ben bé què és la cosa, ja que els tres candidats amb possibilitats (inclosa, paradoxalment, la presidenta Dilma Rousseff, el partit de la qual, el PT, fa 12 anys que és al poder) s'autoproclamen abanderats d'aquest desitjat —i difús— canvi.

Marina Silva, candidata del Partit Socialista Brasiler (PSB), es qualifica com a exemple de la nova política (encara que va militar al PT més de 25 anys), i el senador Aécio Neves, del més conservador PSDB, es veu com a alternativa de novetat malgrat que ha estat governador de l'Estat de Minas Gerais. Els sondejos donen com a vencedora, tant en el primer com en el segon torn, a Rousseff. Els altres dos candidats hi apareixen gairebé empatats i qualsevol dels dos pot passar a la ronda següent, que es disputarà el 26 d'octubre.

El Brasil és un país immens, amb obres de continent. Només l'Estat d'Amazones és tan gran com Espanya, Itàlia, França i Portugal plegats. Tota aquesta immensitat viu abstreta, una mica d'esquena a la resta d'Amèrica. São Paulo, la inabastable ciutat més gran de la nació, amb 11 milions d'habitants, capital de l'Estat més poblat i lloc clau des del punt de vista electoral, és un món en si mateix, amb milionaris que es desplacen en helicòpter per evitar embusos i drogoaddictes del crac més barat del mercat que malviuen en un gueto cèntric de miserables embogits. Per això, un viatge en metro amb parades en diversos punts cardinals de la ciutat constitueix una radiografia no del tot infidel del país.

Al nord de São Paulo, a la parada de la línia vuit de Lapa, es troba el popular carrer del Dotze d'Octubre, ple de botigues d'electrodomèstics i roba on, amb aquesta desimboltura tan brasilera, els dependents col·loquen els maniquís femenins d'esquena perquè el públic vegi com els queden els pantalons al cul. El carrer és tranquil, concorregut. Però a São Paulo aquesta tranquil·litat és sempre fràgil, inestable. Fa dues setmanes, en aquest mateix Dotze d'Octubre, un matí concorregut com aquest, un policia, en una inspecció rutinària, va matar d'un tret net al cap un venedor ambulant de CD pirates quan aquest va tractar d'arrabassar-li l'aerosol de pebre amb el qual l'agent immobilitzava un company detingut.

Prop d'on va caure desplomat el venedor ambulant es troba la botiga de vestits de Mário Baruck, brasiler d'origen serbi. Assegura que les seves vendes han baixat aquest any entre un 20% i un 30%. La dada encaixa amb les xifres fluixes de la constipada economia brasilera, que va contreure el refredat durant el primer semestre, situació amb què va entrar en el que els especialistes denominen recessió tècnica.

Els economistes al·ludeixen la caiguda del consum intern. Baruck ho explica a la seva manera: “La gent del barri ja no té tants diners per gastar. L'any passat els bancs prestaven més perquè el Govern ho estimulava. Però ja no hi ha més diners per gastar”. El comerciant assegura que votarà a Neves: “Hem de canviar. Lula va millorar el país, és cert, encara que es va aprofitar del que havia fet l'anterior president, Fernando Henrique Cardoso [PSDB]. Ara, el projecte del PT, amb tanta corrupció, està esgotat”.

Una de les seves dependentes, Gabrielle Morais, diu que ella (per la mateixa raó que el seu cap, perquè alguna cosa canviï) donarà suport a Marina Silva, la candidata sorpresa que va perforar al principi les enquestes però que ara es desinfla dia a dia. “La inflació ha pujat. I cal esperar quatre o sis hores perquè t'atengui un metge general. Per a la consulta d'un especialista són tres o quatre mesos. La gent es mor esperant”.

Les protestes de juny de 2013 es van desenvolupar, entre altres llocs, al carrer de Maria Antónia, al centre de la ciutat, en un districte universitari, ple de botigues de llibres i papereries on, en una cantonada, tres alumnes de psicologia de 18 anys es queixen, sobretot, de la falta de places a les universitats públiques i de com d'atapeïts van els autobusos.

A prop, en una tenda d'instruments musicals, Stefani Camuto, de 20 anys, explica que cobra 1.080 reals per la seva feina (50 dòlars aproximadament), que votarà en blanc, que no es refia de cap candidat, que espera estudiar a la universitat aviat i que va participar en aquestes manifestacions ja gairebé remotes. “Lluitem per 20 centaus. I aconseguim el que ens proposàvem: que no pugessin els 20 centaus”, diu amb ironia, amb un somriure amarg.

Durant els últims 12 anys del Gobierno del PT, primer amb Lula, des de 2003 a 2010 i després amb Rousseff, prop de 30 milions de persones van sortir de la misèria al Brasil i es van instal·lar en una inestable classe mitjana. Són famílies que guanyen entre 1.700 i 3.200 reals (663 i 1.339 dòlars), que ja paguen impostos, demanen crèdits i que han contribuït, amb les seves compres, a l'enlairament d'un país de 200 milions d'habitants que entre 2003 i 2010 va créixer una mitjana d'un 4% anual. Però aquests mateixos seran els primers a patir i a despenjar-se si l'economia continua retrocedint, si no es reactiva. És a dir, si la tendència no canvia (per utilitzar la paraula de moda).

És de nit, i Lula, l'artífex, segons molts, d'aquesta dècada prodigiosa, parla en un auditori fidel, lliurat, en un lloc pobre de la interminable perifèria sud de São Paulo. L'expresident, amb la veu feta pols després de molts mítings seguits, abans de passar la paraula a Dilma Rousseff, recorda als milers d'assistents (famílies senceres, grups de veïns del barri, companys de les fàbriques properes) els, segons ell, assoliments de les últimes legislatures. “En 12 anys vam aconseguir millorar la vida del pobre, que només menjava pollastre, que mai va somiar viatjar amb avió”, proclama.

Neide Caicai, un obrer metal·lúrgic del sindicat de 55 anys, assenteix. Després diu: “Ell, Lula, venia a les fàbriques d'aquí a dir-nos quan havíem de fer vaga, quan havíem de protestar. Voto per ell perquè el conec”. I afegeix: “No ha canviat: continua sent el mateix”.

Acaba el míting. La gent es dispersa pels carrers mal il·luminats, mal asfaltats. La parada de metro més propera, Campo Limpo, queda molt lluny. La gent canta, crida en suport a Dilma i a Lula, enarbora les banderes vermelles del PT. De sobte, un helicòpter s'eleva per darrere d'un edifici llunyà. Algú assegura que hi viatja la presidenta Dilma Rousseff. Una dona negra, embotida en un xandall de licra molt estret, llança un petó a l'aire:

—“Dilma, Gràcies!, Dilma, gràcies!”.

El seu acompanyant mira la dona, després l'helicòpter que es perd en la nit, després la ciutat fosca que els embolcalla i crida també:

—“Dilma, baixa i puja a l'autobús!”.