Modiano, vides que busquen autor

Tota vida és narració. Mai no sabem exactament en quin capítol ens trobem, ni què ha passat en els capítols precedents, ni com es desenvoluparà la trama en el capítol següent. La memòria i els desitjos intenten reparar aquestes faltes narratives amb l'obstinació de paleògrafs inspirats, però la reconstrucció d'aquell text perdut és atzarosa i deficient. Si tota novel·la prova d'imaginar els capítols que falten en una vida, tota biografia és d'alguna manera una ficció inspirada. Al llarg d'una obra considerable, Patrick Modiano ha intentat construir aquests capítols dels quals l'autor només coneix amb certesa alguns fragments. No obstant això, amb aquests retalls n'hi ha prou per donar a les novel·les de Modiano una versemblança i convicció extraordinàries. La biografia de Modiano comprèn la segona meitat del segle XX i l'inici del XXI; també la seva obra. Al centre trobem els terribles anys de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació de França, i la llarga ombra de l'Holocaust; també la guerra de Algèria. La hierba de las noches no s'escapa d'aquesta trajectòria tan coneguda.

La hierba de las noches és el relat d'un home a la recerca del seu passat, explicat en el to d'una novel·la negra; alhora, també és una denúncia de la immoralitat comuna de la societat francesa, i l'íntima confessió de com neix en Modiano (o en Jean, com es diu el protagonista) la vocació d'escriure. Tots dos actes tenen en comú l'intent d'entendre per què fem el que fem. “Frases que ens sorprenen quan ens creuem amb dues persones que van xerrant pel carrer”, comenta en Jean. “I mai sabrem a què es referien”. I afegeix: “Un tren passa per una estació a massa velocitat perquè es pugui llegir el nom de l'estació al rètol. Llavors, amb el front enganxat al vidre de la finestreta, ens fixem en uns quants detalls: que es creua un riu, que hi ha un poble amb campanar, que una vaca negra rumia sota un arbre, apartada del ramat. Conservem l'esperança que a l'estació següent llegirem un nom i finalment sabrem a quina comarca som”. Així s'escriu una novel·la, així es medita sobre els anys viscuts: buscant descobrir “a quina comarca som”. I mai no ho aconseguim del tot.

I, no obstant això, hi ha claus. En Jean recorda que, als 20 anys, anotava en una llibreta noms de persones amb qui es creuava després d'arribar a París, noms d'hotels i de cafès, de carrers foscos, de persones que no tornaria a veure i de llocs ja desapareguts. A partir d'aquests noms, en Jean recupera els seus propis records i comença a desentranyar una trama d'amors traïts, amistats equívoques, secrets polítics, mentides i enganys; en una paraula, la ficció que la realitat ofereix a l'escriptor i que exigeix que s'expliqui. “Vius una època breu de la teva vida —dia a dia, sense fer-te preguntes— en circumstàncies estranyes”, diu en Jean, “entre persones que també són estranyes. I fins a molt més endavant no pots entendre finalment què vas viure i qui eren exactament aquestes persones que t'envoltaven, sempre que et donin el mitjà per resoldre un llenguatge en clau”. Aquesta última condició és essencial.

Les persones “estranyes” inclouen la jove i seductora Dannie, el complex i enigmàtic Ghali Aghamouri, l'inquisitiu i taciturn Langlais, i alguns noms més que poblen el París del passat d'en Jean, i que resulten ser tots, sense excepció, màscares que amaguen no una sinó diverses identitats amb les quals Jean ha d'enfrontar-se en el transcurs de les pàgines per intentar descobrir la seva pròpia identitat. Com la dels personatges amb els qui es troba, la història d'en Jean també és misteriosa, amb prou feines intuïda en algunes frases llançades com per casualitat, a partir de les quals el lector comença a sospitar una veritat subjacent i potser atroç.

La prosa subtil, minuciosa, al·lusiva de Modiano ha tingut la sort de ser abocada al castellà per la ploma de María Teresa Gallego, que ha trobat el to exacte per a la veu d'en Jean: un to prudent, mesurat, en el qual el lector intueix emocions contingudes a punt d'esclatar. La narració d'en Jean és plena de títols de llibres rescatats, pel que sembla arbitràriament, de la seva pròpia història: Els somnis s'han acabat, L'eternitat pels astres, Un home s'inclina sobre el seu passat. El lector sospita que aquests títols contenen una clau: personatges d'identitats ocultes, la temptació de culpar el destí pels nostres actes, la intuïció que el nostre passat intenta dir-nos alguna cosa que no arribem a distingir. No obstant això, res en Modiano és el que sembla ser. “El passat?”, pregunta en Jean. “No, què va, no es tracta del passat, sinó dels episodis d'una vida somiada, intemporal, que arrenco, pàgina a pàgina, a la insípida vida quotidiana per proporcionar-li algunes ombres i algunes llums. Aquesta tarda, som en el present, plou; les persones i les coses estan ofegades en la grisor i espero amb impaciència la nit, quan tot destacarà de forma clara precisament pels contrastos de l'ombra i de la llum”.

La hierba de las noches. Patrick Modiano. Traducció de María Teresa Gallego. Anagrama. Barcelona, 2014. 168 pàgines. 14,90 euros