La síndrome ‘The Substance’ i el 8M

Algú del món de l’estètica em va parlar de la “síndrome The Substance”. Es referia a la pel·lícula gore de 2024, protagonitzada per Demi Moore i Margaret Qualley, en què Moore s’injecta una substància que li permet reencarnar-se setmana sí setmana no en una dona més jove i bonica (Qualley) a costa d’un envelliment accelerat i grotesc. No sé si la pel·lícula pretén criticar actituds socials respecte del cos femení, com ara el culte a la joventut o el menysteniment de les dones madures, però l’efecte és de reforçar-les. El que registra el nervi òptic és que Qualley és sexi i desitjable, i Moore una vella decrèpita. L’audiència femenina anava directa del cinema a la clínica de medicina estètica, la fotografia de Qualley preparada al mòbil.

Passa una cosa similar a l’adaptació de Disney de La bella i la bèstia (1991), en què el missatge explícit és que la bellesa es troba a l’interior —sempre que (si ets la dona) siguis prima, jove i d’un atractiu prodigiós. Reconec que les pel·lícules de princeses Disney del segle passat em tenen fascinada. El seu magnetisme és insuperable. Contes de fades on la bellesa, la innocència i el bé van inequívocament de bracet, amb l’amor i la felicitat eterna com a recompensa. La promesa cala molt més que cap crítica racional dels rols de gènere. Sembla que la promesa continua viva. Jo pensava que avui dia ningú no posava aquestes pel·lícules a les filles, que qui més qui menys en té present el rerefons nociu. Però fa poc vaig assistir a un espectacle Disney al Palau Sant Jordi i vaig topar amb la realitat: l’audiència la formaven centenars (si no milers) de nenes entre quatre i deu anys disfressades de Ventafocs, Bella Borment, Blancaneu o Elsa. Bad Bunny no tindrà un públic més efusiu.

Però jo no venia a parlar de la princesa Disney, sinó del seu suposat antídot, sorgit de l’infern de les bones intencions. Com ara: els contes que pretenen conscienciar criatures que amb prou feina controlen els esfínters respecte als “imperatius estètics” que afrontaran al llarg de la vida. I que, amb l’excusa de fomentar l’autoestima, inculquen de manera precoç la idea que hi ha alguna cosa problemàtica amb el cos, alguna cosa a què cal parar atenció. La meva filla no coneix gaires termes pejoratius referents al físic, però els pocs que sap els ha après de contes educacionals. Algú li va regalar i llegir un llibre “contra les etiquetes!” i ara assenyala la gent grassa pel carrer amb una barreja de fascinació i horror. La síndrome The Substance, nivell educació infantil.

L’antídot contra la princesa Disney, si és que en cal cap, no passa per injectar ansietats adultes als cervells tendres que es pretén salvar. Demana respectar la intel·ligència dels infants, tractar-los de manera indistinta i evitar-los les nostres guerres intestines. Ara l’escola celebrarà el 8-M, i em pregunto si per primera vegada la filla intuirà que hi ha alguna mena de desavantatge comparatiu pel fet d’haver nascut dona —una idea que fins als tres anys i tres mesos no se li hauria pogut ocórrer mai.