Barcelona s’exposa i repensa el treball
El Museu d’Història s’amplia amb una nova seu a la Fabra i Coats que hauria de ser la base d’un Museu del Treball a l’altura del d’altres capitals europees
“La història del treball a Barcelona és una lluita constant per millorar les condicions dels treballadors i treballadores”. Així comença Sou per suor. Quatre segles de treball i lluita a Barcelona, l’audiovisual que, recolzat a la barra d’un bar dels anys vuitanta, es pot veure al final de l’exposició Barcelona, ciutat i treball. Ubicada en una nau del recuperat recinte fabril de Fabra i Coats, i ben acompanyada d’una altra mostra dedicada a la història de la gran fàbrica tèxtil de Sant Andreu, aquest nou espai del Museu d’Història de Barcelona per fi dota la capital catalana del que —després de dues dècades de debat, lluita veïnal i intensa dedicació de l’exdirector del Muhba Joan Roca— hauria de ser la base d’un Museu del Treball digne d’aquest nom.
Això és així si ens creiem no només el relat expositiu del Muhba a la Fabra i Coats, sinó també la potència del que s’hi mostra i tot el que envolta aquest node cultural, patrimonial, urbà i associatiu. El filòsof Santiago Alba Rico —que hi va ser el 23 de maig durant la Fira Literal i per un seminari sobre utopies de les fundacions Contexto y Acción i Cipriano García— deia que no hi ha res igual a Madrid ni arreu d’Espanya. Com diuen el plafó i el targetó de presentació del nou espai del Muhba, “el treball és una part important de la identitat de les persones i de la ciutat” i “ha modelat els barris, ha definit les formes de vida i ha deixat una emprempta profunda en moltes generacions”. Recuperar i repensar la història del treball a Barcelona és “explicar una part essencial de la vida de les seves dones i homes”, que, al seu torn, “expliquen la Barcelona d’abans i la d’avui”.
Més feina i menys atur que mai
El Primer de Maig del 2026, a banda de força més dels 2.500 manifestants amb què la Guàrdia Urbana va subestimar els qui marxaven amb banderes roges per la ciutat, Barcelona tenia exactament 1.262.043 persones afiliades a la Seguretat Social (2,6 milions al conjunt de la província i 3,7 a Catalunya; les persones adscrites al règim d’autonòms eren 44.325). Així doncs, un terç dels treballadors de Catalunya són barcelonins, de residència o d’adopció, en horari laboral. I aquesta dada, que no ha parat de créixer des del 2014 —malgrat el parèntesi de la covid, el fenòmen de la gran renúncia al treball i les incerteses que genera la IA—, supera en més de 160.000 persones la xifra prèvia a l’inici de la crisi econòmica del 2008.
L’atur, en mínims històrics en una ciutat on el 1985, just abans de la nominació olímpica, afectava entre la cinquena i la quarta part de la població activa, avui ronda el 8% i es quantificava l’1 de maig en 62.792 persones (314.000 a Catalunya). Segons la darrera enquesta municipal sobre valors socials, del 2025, l’atur i les condicions de treball són només la cinquena preocupació dels barcelonins, quan el treball sempre havia ocupat el podi de preocupacions de la ciutadania i, en ocasions, directament l’havia encapçalat. No obstant això, que al podi hi hagi la preocupació per l’accés a l’habitatge i per l’exclusió social i les desigualtats no és aliè a la situació salarial i de les condicions de treball.
En tot cas, que preocupi menys i ocupi més no vol dir que el treball, definit pel Muhba com “fer activitats per a la producció de béns, serveis o idees per satisfer les necessitats o demandes pròpies o alienes”, no seguexi sent central per a la societat. De fet, “es pot tractar d’un treball remunerat o no remunerat, lliure o forçat, formal o informal, i autònom o per compte d’altri”. I també “pot estar orientat a la producció i al mercat o, com en el treball de cura, pot tenir un paper central en la reproducció, en el manteniment de la vida i en el benestar, tot i que aquestes tasques no s’han reconegut moltes vegades com a treball”.
Manchester catalana, fàbrica d’Espanya
Sigui com sigui, la Barcelona que ha recuperat el nivell poblacional del 1980 —gràcies al prop de mig milió de persones d’origen estranger que han vingut a treballar— i que ja supera els 1,7 milions d’habitants (la metròpoli real ronda els sis milions, i Catalunya, els vuit) no s’entén sense el món del treball. Ho explica modestament l’exposició Moviment obrer. De la ciutat industrial a la metròpoli digital, que es pot veure al vestíbul de la seu nacional de CCOO de Catalunya a la Via Laietana. I ho va resumir, el 1985, la mítica exposició comissariada al Born pels historiadors Jordi Nadal i Jordi Maluquer Catalunya, la fàbrica d’Espanya. El país es defineix per la industrialització dels segles XIX i XX, i Barcelona, coneguda indistintament com la Manchester catalana i la Rosa de Foc quan va arribar al tombant de segle amb mig milió d’habitants, en assolir el milió el 1930 ja havia esdevingut “la capital industrial del Mediterrani i la principal concentració obrera d’Espanya”.
Si la Guerra Civil i el franquisme no van esborrar aquesta identitat malgrat la destrucció involutiva, la repressió sistemàtica, la misèria del raccionament i el desarrollismo descontrolat i corrupte, tampoc en democràcia les successives crisis econòmiques, reconversions industrials i noves revolucions tecnològiques o canvis de model productiu, amb pèrdua de consciència de classe, han pogut eliminar la memòria obrera. Així ho defineix un relat ben treballat per Joan Roca i el seu equip, signat també pel seu successor a la direcció del Muhba, Carles García. Ho condensen bé els audiovisuals Sou per suor, Les veus del treball i A la vaga!, de Carmen Cazalla, Aina Mercader i Marta Delclós, que recullen testimonis de treballadors i sindicalistes, i referències de mobilitzacions que van de la revolta de les selfactines del 1854 a la vaga de Glovo del 2021.
Farcida de documentació i fotos d’arxius diversos —inclosa una filmació que mostra obrers de l’España Industrial el 1910 i el 1927— i molta maquinària i peces dels fons del Muhba, Barcelona, ciutat i treball és una bona exposició segons paràmetres museístics del segle XX i per a un públic familiar, escolar i veïnal. No obstant això, i al marge que en el muntatge inaugural es van intercanviar les pantalles de Les veus del treball sobre sanitat i educació i, setmanes després, encara no s’ha corregit l’error, l’única crítica a fer és que l’exposició queda petita o curta en una ciutat on triomfen els muntatges interactius o immersius del segle XXI.
Plusvàlua, turisme i cures
Barcelona no s’ho pot jugar culturalment tot al MNAC, el Macba, el CCCB, el CosmoCaixa o els museus Picasso, del Barça i del Disseny. Ni a l’extractivisme turístic del modernisme del Quadrat d’Or i de l’obra de Gaudí, que no existirien sense el treball dels obrers i capitans d’indústria i la feina de manobres, enginyers i arquitectes. I que, sobretot, serien impossibles sense el capital i la plusvàlua acumulats per la burgesia en activitats comercials de tota mena (esclavatge inclòs), en la producció de fàbriques com Fabra i Coats, Can Batlló i Can Ricart (tres exemples de patrimoni industrial desigualment tractat) o en la moderna “fàbrica” de turisme que simbolitza la Sagrada Família i que avui representa el 13% del PIB de Barcelona i el 15% de Catalunya.
És una pena que restriccions pressupostàries i el mal calibratge polític (també pedagògic i turístic) de l’ambiciosa idea de Joan Roca deixin el nou espai del Muhba a Fabra i Coats molt lluny del gran Museu del Treball d’Hamburg o dels homònims de Bath, a Anglaterra, Norrkoping, a Suècia, o Setúbal, a Portugal. Per no parlar del Museu dels Treballadors de Copenhagen i del falansteri museïtzat de New Lanark, a Escòcia, patrimoni mundial de la Unesco. En altres lligues locals o sectorials juguen el Museu del Treball i la Indústria Viva de Santa Perpètua de Mogoda, el Museu Terra o de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí i el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa, amb subseus a la fàbrica de ciment de Castellar de n’Hug, la colònia Sedó d’Esparreguera i la Farga Palau de Ripoll.
En ple segle XXI es comença a fer honor al llegat de la “ciutat de fàbriques i tallers” que també és present i futur. I que va més enllà del que se sol emmarcar entre el segle XVIII i el món actual: de les indianes, el tèxtil, el comerç, la metal·lúrgia i l’automoció, a la ciutat terciaritzada de serveis, turisme, professions liberals o de funció pública i economia del coneixement que sobrepassa l’etiqueta immobiliària del 22@, perquè inclou la biomedicina i la nanotecnologia. Sense oblidar feines agràries i la logística portuària i de transports, a Barcelona, ciutat i treball es tenen molt present les feines de cura i el treball domèstic, l’explotació infantil fins ben entrat el segle XX, les onades migratòries i el treball de les dones. Tot plegat marcat per “la segregació laboral, la desigualtat salarial i la precarietat”, però clau, des que “a mitjan segle XIX les dones representaven la meitat de la classe obrera a Barcelona”, per poder “entendre el desenvolupament econòmic i la història de la ciutat”.
Xemeneies i temps no capitalista
És un llegat que cal repensar perquè també va molt més enllà del que hi ha entre el passat i el futur de les tres xemeneies de la Canadenca del Paral·lel (inclòs l’anarcosindicalista Salvador Seguí i la vaga que el 1919 va guanyar la jornada de vuit hores) i les tres xemeneies de la central tèrmica del Besòs (inclosa la vaga promoguda per CCOO el 1973 i la mort de l’obrer Manuel Fernández Márquez per trets de la policia). De fet, hi ha tantes xemeneies disseminades com a tòtems urbans —es conserven més que les naus industrials perquè ocupen poca superfície d’un sòl urbà que va a preu d’or— que ja hi ha qui, com a l’Arxiu Històric del Poblenou, les contextualitza amb treballs de recerca de l’estil Vint-i-nou xemeneies i una torre, Poblenou 1843-2043.
Per entendre el treball a la ciutat, tant o més importants que les xemeneies són els rellotges. N’hi ha alguns, com també màquines de fitxar, a l’exposició de Fabra i Coats. Però és a l’entrada de la seu principal del Muhba, a tocar de la plaça del Rei, on s’explica que “la vida a Barcelona es regia pel ritme dels rellotges mecànics des de 1396” i se n’exposen d’altres. Entre ells, justament un de Fabra i Coats, i també el “rellotge dels Flamencs”, encarregat el 1575 pel Consell de Cent i que fins el 1864 va marcar el toc de campanes de la catedral. La seva vida útil coincideix amb els segles en què, com s’explica a Barcelona, ciutat i treball, arreu d’Europa es van anar reduint els dies festius del calendari medieval “per la idea que eren el principal factor de retard econòmic”. La industrialització va augmentar els dies laborables fins que, al tombant del segle XX, era habitual treballar fins a 3.000 hores anuals.
Va ser la lluita del moviment obrer (la UGT es va fundar a Barcelona el 1888, la CNT el 1910 i CCOO el 1964) la que va anar reduint aquestes hores. I encara és, juntament amb l’increment salarial, la prevenció i la salut laboral i la millora de l’estat del benestar, un dels objectius principals del sindicalisme de classe. Des del 1983, l’Estatut dels Treballadors fixa legalment les 40 hores setmanals amb còmput anual i un mínim de 30 dies naturals de vacances, que deixen el temps de treball màxim en unes 1.800 hores. Molts convenis col·lectius redueixen aquesta xifra i els sindicats busquen rebaixar la jornada, també per llei, fins a les 37,5 hores, primer, i les 35 o les 32 hores setmanals com a objectiu final. La idea és treballar menys, repartir les feines i viure millor. Per, com deia el filòsof Alba Rico al seminari de Fabra i Coats, “guanyar hores no capitalistes” i combatre l’apropiació del temps, les dades, el treball i la vida humana que fa el tecnocapitalisme feudal.
