La memòria “incòmoda” de Barcelona

Ruta del modernisme, ruta romana, ruta Gaudí, ruta Picasso, ruta d’història. Barcelona té un bon grapat de rutes, a les quals avui se n’ha sumat una de particular perquè, a diferència de la majoria, fa atenció en el que podria considerar-se una memòria incòmoda: la ruta de l’esclavisme, amb dos períodes definits, el de l’edat mitjana i el de segle XIX. La ruta l’organitza l’Associació Conèixer Història, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i l’Observatori Europeu de Memòries.

El recorregut té dos noms propis: Joan Güell i Antonio López, dos empresaris destacats i prohoms de la societat catalana del segle XIX, àmpliament representats a la ciutat de Barcelona, amb noms de carrers, monuments i edificis que van fer construir ells mateixos i que han arribat fins als nostres dies. La primera parada de la ruta és el monument de Joan Güell, gairebé a la cruïlla de Gran Via amb Rambla de Catalunya, l’original del qual ocupava la intersecció d’aquests carrers el 1888, quan Barcelona va organitzar l’Exposició Universal i va emprendre la urbanització de l’Eixample. Destruït durant la Guerra Civil, el 1941, l’escultor Frederic Marés va fer-ne la còpia actual, i també va fer el mateix amb el monument d’Antonio López, a la plaça del mateix nom i la retirada de la Victòria a la Diagonal amb passeig de Gràcia.

“No hi ha dades que determinin que es va enriquir amb el tràfic d’esclaus”, explicava al peu de l’estàtua de Güell Oriol López, membre de l’Associació Conèixer Història. Amb tot, va afegir que hi ha força historiadors que apunten que Güell, com altres comerciants potents i homes de negocis de l’època, intervenien en el que es va anomenar el “comerç triangular” que es va establir entre Europa, els negrers a les costes africanes —que eren els que els capturaven— i l’Amèrica del Nord, on s’utilitzaven com a esclaus a les plantacions. A Barcelona es van construir alguns vaixells negrers, tot i que Santander i Cadis eren les capitals de les drassanes amb vaixells que es llançaven a l’aigua exclusivament per traficar amb persones. Regidor de Barcelona, impulsor de la primera línia fèrria i de la transformació del port i una de les fortunes acumulades pel comerç colonial, a Güell —pare d’Eusebi Güell, el mecenes de Gaudí— els autors de la ruta el vinculen a la incòmoda memòria de l’esclavitud com a “finançador” d’algunes de les expedicions.

La segona parada és a la plaça de Catalunya, perquè aquí es van organitzar algunes manifestacions abolicionistes de l’esclavitud al segle XIX, tot i que aquest moviment tenia el centre neuràlgic a Anglaterra. Hi ha constància d’una manifestació que va sortir d’aquesta plaça el 1872, en què es va involucrar un altre personatge singular: Clotilde Cerdà, filla de l’arquitecte creador de l’Eixample, Ildefons Cerdà. L’hotel 1898 actual, a la Rambla, és la tercera parada de la ruta com a exemple de l’arquitectura colonial del que va ser la seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas, fundada per Antonio López, el mateix home que, quan va tornar de fer negocis a les Filipines, va construir el Palau Moja per convertir-lo en la seva residència, i una altra de les parades de la ruta.

L’avinguda de la Catedral és la cinquena parada i serveix per recordar el passat esclavista de la ciutat a l’edat mitjana, quan es calcula que el 10% de la població eren esclaus, segons una dada que es remunta a l’any 1424. En aquesta època l’esclau estava completament “regularitzat” en la vida social i econòmica “fins al punt que es rellogaven per descarregar al port els homes i les dones, com a dides. L’autoritat municipal en certificava les vendes i existia una assegurança de les eventuals fugues d’esclaus”, apuntava López durant el recorregut, que també s’atura a la plaça de Sant Jaume i la del Rei. Un altre punt destacat a la ruta, com a mostra de l’arquitectura colonial, és l’actual hotel BHC Hotel Colonial de la Via Laietana, que va ser la seu del Banco Hispano Colonial el 1876 per impuls d’Antonio López. Molt a prop de la plaça i l’estàtua que la ciutat va dedicar al que va ser un dels prohoms del segle XIX i negrer, conegut amb el sobrenom del Negro Domingo. Com Güell, va néixer en una família humil i va travessar l’Atlàntic per provar fortuna. I ho va aconseguir: va fundar la companyia Transatlántica —en alguns dels vaixells s’amuntegaven els esclaus que sortien de les costes africanes cap a Amèrica—, la companyia Tabacos de Filipinas i el banc esmentat, i va ser reconegut com a marquès de Comillas el 1878.

Immersa en la plena revisió del nomenclàtor i els monuments a l’espai públic, a Barcelona se li podria plantejar també què ha de fer amb aquesta memòria incòmoda del passat colonial relacionat amb el tràfic de persones. “A totes les ciutats hi ha traços de la història. Els edificis que ens arriben d’altres èpoques tenen ara altres vides. I això és interessant. Entenc que no s’ha d’eliminar la memòria d’aquells temps perquè seria el mateix que esborrar la memòria de les ciutats. El que cal fer és complementar-ho amb informació que aporti més dades”, explicava el professor Julian Bonder al final del recorregut, precisament a la plaça d’Antonio López, en què l’Ajuntament s’ha proposat actuar i contextualitzar la figura del Negro Domingo.