Martin McDonagh a La Villarroel: Nano, on és la meva mà?

Martin McDonagh afirma que el teatre de Shakespeare o Txékhov l’avorreix. I hi actua amb conseqüència. El dramaturg i cineasta britanicoirlandès practica un teatre ple de violència, mala llet i humor. Autor d’èxits com La reina de la bellesa de Leenane, La calavera de Connemara o L’home dels coixins, les seves obres sovint s’han comparat amb les pel·lícules de Quentin Tarantino, de qui McDonagh es declara un gran admirador. La mà (A behanding in Spokane n’és el títol original) s’acaba d’estrenar a La Villarroel i s’anuncia com “la comèdia negra de la temporada”. Tampoc cal exagerar.

Som a Tarlington, un poble fictici d’Ohio, als Estats Units. Hotel de carretera, escala d’emergència, llums de neó. L’escenografia de Sebastià Brosa ens situa en una habitació sorprenentment elegant i vintage. Pol López és Carmichael, un home misteriós que fa vint-i-set anys que busca la mà que uns rednecks li van amputar. La història és simple i inversemblant, però som a l’Amèrica profunda, terra de perdedors i mostrari d’una gran varietat de patologies mentals. Mia Sala-Patau i Soribah Ceesay són dos joves que han quedat amb el protagonista per entregar-li la mà, un tercet al qual se suma el Mervin, l’excèntric recepcionista de l’hotel.

La lleugeresa i poc gruix de la història se sustenta en quatre bons intèrprets de comèdia. Pol López està més mesurat que en les seves anteriors aventures teatrals i retrata amb matisos aquest home aparentment perillós que, com tots nosaltres, es desespera amb una trucada telefònica de la mare. Sala-Patau i Ceesay fan el fet com a delinqüents d’estar per casa, tot i que estan una mica sobreactuats per culpa de la direcció, i Albert Prat ens torna a demostrar que és un gran còmic. El seu monòleg exemplifica a la perfecció la buidor existencial d’aquests personatges, on la vida o la mort tampoc no tenen tanta importància. La mà em fa pensar en Four rooms (1995), la pel·lícula de quatre episodis ambientada en un hotel on el grum interpretat per Tim Roth intentava resoldre els problemes més inversemblants durant una nit de Cap d’Any. No era la millor pel·lícula de Quentin Tarantino o de Robert Rodríguez, però era entretinguda. Amb La mà passa una mica el mateix. Cosa que, amb els temps que corren, ja és molt.