‘Cor dels amants’: paraules que curen, paraules que estimen

El lema “menys és més” serveix per a tot: es pot aplicar a l’arquitectura racionalista, la música minimalista o la literatura dramàtica. En la simplicitat hi ha la grandesa, i en seixanta minuts es poden dir moltes coses. Us ho prometo. El Lliure ha tingut la feliç idea de recuperar el primer text del dramaturg portuguès Tiago Rodrigues, l’actual director del Festival d’Avinyó. Les traduccions sempre aporten capes de significat al text original, i Cor dels amants guanya molt en català, ja que “cor” té un doble significat. Si en el títol original en portuguès (Coro dos amantes) el concepte només es refereix a un cor de veus, en la traducció de Cristina Genebat (del francès) agafa un altre color. El text batega, rítmic com un cor (o coração), fent bombar la sang d’intèrprets i públic a l’uníson. En escena, dos grans actors (Joan Carreras i Marta Marco) fan el paper dels dos amants: sense nom, només presència, cos i veu. El mateix Tiago Rodrigues dirigeix la funció (assistit per Anna Llopart), en una proposta despullada que ho aposta tot a la paraula.

Un cor és un grup de persones que canta simultàniament, i en les tragèdies gregues recitaven el text a l’uníson. Aquí la parella protagonista parla, pensa i fa evolucionar l’acció en polifonies compostes i interpretades com una partitura. El text (publicat en la nova col·lecció del Lliure) està dividit en quatre cançons i imprès, evidentment, a dues columnes. La narració dels dos amants és simultània o consecutiva, es trepitgen o es corregeixen amb afecte (aquesta dislèxia) i el temps d’una vida transcorre durant una hora de teatre. Amor, temps, llistes de coses pendents i Al Pacino a Scarface. La posada en escena és molt simple, però efectiva: Magda Bizarro firma l’assistència artística, l’escenografia i el vestuari. Terra als peus, dues cadires, un tocadiscos, una tetera. Tot il·luminat per Rui Monteiro.

De vegades, una crítica breu no és suficient per descriure un espectacle, però en aquest cas l’afirmació “menys és més” continua sent certa. I omplir això de més paraules seria del tot innecessari. Punt final.