‘Caramel’: La dansa de l’addicció

Les germanes Ariadna i Clara Peya fa anys que exploren l’escena amb Les Impuxibles, un col·lectiu artístic i familiar on es barregen dansa, música i text. Aquests últims anys han teixit aliances amb autors com ara Marc Rosich (Limbo), Carla Rovira (Aüc), Bel Olid (Painball) o María Velasco (Suite TOC núm 6, Fam, Harakiri). El membre més recent d’aquesta família impuxible és el dramaturg i director argentí Pablo Messiez, que firma el text i la mirada externa de Caramel, acabada d’estrenar al Lliure de Gràcia.

Ens trobem en un elegant piano bar (espai i il·luminació de Judit Colomer), refugi etílic i musical que combina la foscor amb el glamur. L’aparent bellesa del lloc amaga la seva ànima de cova, punt de trobada d’una de les addiccions més comunes: l’alcoholisme. Caramel indaga la nostra relació amb les substàncies, l’ús i abús que fem de tot allò que ens fa feliços, ens excita, ens angoixa o ens relaxa. De vegades tot alhora. Els textos de Messiez dansen amb la música de Clara Peya i les coreografies d’Ariadna Peya, que aquesta vegada no hi participa com a intèrpret. Els sobretítols fan l’espectacle més accessible, en una proposta bilingüe pel que fa al text i promiscua en el vessant escènic.

Els dos anys de recerca i entrevistes amb especialistes que hi ha al darrere de Caramel es tradueixen en un espectacle massa prudent. Caramel no s’acaba de mullar, ni tampoc sembla que tingui gaire clar què ens vol dir. La droga és dolenta, la droga és bona, tot depèn del context. Ja ho sabem. Verí o elixir, les condicions econòmiques i culturals determinen quina relació hi tenim i, en especial, com ens percebrà la societat. L’actor Joan Solé (còmplice habitual de Messiez) fa el paper d’encantador crooner en hores baixes que murmura al micròfon, a mig camí entre el cantant d’hotel i un Albert Pla endormiscat. S’agraeix moltíssim la presència de l’actriu Sandra Pujol: ja sabíem que és molt bona, diu el text de meravella i té molta gràcia, però és que aquí se’ns revela com una ballarina excel·lent. Volem veure més Sandra Pujol als nostres escenaris. Entre els ballarins de la peça, destaca Helena Gispert amb el seu solo amb el vestit vermell: aquesta dona té una presència escènica i un magnetisme innegables. Yasser D’Oquendo i Pol Guimerà estan una mica desaprofitats, així com la sempre estimulant Mabel Olea, que aquí ens regala un “solo amb cadira” marca de la casa: la contorsió pot ser molt expressiva.

Al piano, Clara Peya fa de mestra de cerimònies d’aquest local nocturn i taciturn que darrere del vidre allotja un món de solitud i tristesa. La música de Caramel és més dolça que en altres propostes de Les Impuxibles, menys minimalista o repetitiva, apropant-se a estones a una cançó de bressol lisèrgica. Els textos de Messiez queden una mica anecdòtics: les seves millors troballes apareixen quan deixa estar la gravetat (“Deja de echarle a la droga la culpa de tus ganes de morir”) i es posa més terrenal (“Qué rico el gusto feo de la coca”). La seva veu en off declamant el text sobre el chemsex és un dels moments més durs del muntatge: droga, desig i autodestrucció no havien estat mai tan a prop. Eros i Tànatos estan de chill.

Entre l’ús recreatiu i l’addicció hi ha una infinitat de possibilitats. L’heroïna pot ser la protagonista intrèpida d’una història o bé una substància letal. Els folres de color vermell de les jaquetes (vestuari de Joan Ros) són la sang que circula, pura o contaminada, pels nostres cossos que ballen. Caramel es revela com una proposta que seduirà tant els seguidors de Les Impuxibles com els de Pablo Messiez. No tinc tan clar que sortim del teatre sabent alguna cosa que no sabíem, o fent una reflexió que ja podríem haver fet a casa. Després de la funció, ens reunim al bar fer una copa. “Me’n poses una altra?”.