Clara Peya: “M’hauria agradat que Chavela Vargas cantés una cançó meva”

Pianista, compositora i cofundadora juntament amb la seva germana Ariadna de la companyia de teatre Les Impuxibles, Clara Peya (Palafrugell, 1986) presenta Corsé, un àlbum sobre la bellesa de la imperfecció amb un primer senzill, Nana para mí, en què col·labora Sílvia Pérez Cruz.

Acaba de treure un disc. En què s’assembla i en què es diferencia dels anteriors? Aquest disc és diferent dels ja molts últims, perquè he decidit fer-lo amb 13 veus diferents, 13 cantants que col·laboren en aquestes 13 cançons.

Piano, composició, direcció teatral… S’animarà a saltar cap a alguna altra branca artística? No. Amb el piano, la composició i la direcció teatral de moment estic tranquil·la i bé. Sento que encara em queda molt per aprendre en tots aquests àmbits per pensar a obrir-me a més coses.

Més enllà del piano, quin altre instrument la tempta? Al marge del piano, el que m’agrada més és la percussió, em torna bastant boja, m’encanta. També m’agradaria moltíssim tocar el violoncel. Però, en definitiva, com a més distintiu i físic, m’interessa la percussió.

Quins són els seus tres músics o bandes de referència? Bon Iver, Björk i Stromae.

Quin artista, de qualsevol època, encapçala la seva llista de col·laboracions somiades? Que Chavela Vargas cantés una cançó meva.

L’últim disc que la va emocionar? Toda la vida, un día, de Sílvia Pérez Cruz.

La cançó que li sona en bucle dins del cap? Milions de cançons, és impossible saber quina és la cançó que sona perquè es barregen entre elles.

L’última sèrie que va devorar d’una tirada? La noche que Logan despertó, de Xavier Dolan.

Quin llibre té ara mateix a la tauleta de nit? Antes de actuar, d’Anne Bogart.

I un que no aconseguís acabar? Normalment acabo tots els llibres que començo, encara que no m’agradin. Tinc aquest costum; és un mal costum.

Què li ha ensenyat pujar a un escenari que no hagi pogut aprendre d’un llibre? Hi ha milions de coses que no es poden aprendre en un llibre, i no passa res, però el poder que té la pràctica, l’experiència empírica, és impossible trobar-lo en altres pràctiques més intel·lectuals o més cerebrals. Té alguna cosa a veure amb el cos, que passa pel cos, que té a veure amb l’acció, amb posar el cos, que té relació amb les emocions i que també juga amb tot el sistema nerviós. Per a mi és tota una altra experiència molt diferent, i hi ha milions de coses que, evidentment, s’aprenen en un escenari.

L’última obra teatral que ha vist? Ink, de Dimitris Papaioannou al Grec de Barcelona.

Què està sobrevalorat socialment? Tantes coses… Però diguem que, en general, vivim en una societat molt superficial, i potser el fet de ser jove està sobrevalorat.

Si no s’hagués dedicat a la música, li hauria agradat ser… Qualsevol altra activitat escènica/artística m’hauria encantat; també ser esportista.