‘Qui som?’: Festival d’algues i fang

El Grec de Barcelona ha tingut aquest any una relació molt fructífera amb el seu cosí francès, el Festival d’Avinyó. Angélica Liddell hi va estrenar Dämon. El funeral de Bergman i va passar al cap d’uns dies pel Lliure, igual que Lola Arias, i Joan Carreras va triomfar a Avinyó (i en català) amb el monòleg de Gabriel Calderón Història d’un senglar. La companyia francocatalana Baró d’Evel, capitanejada per Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye, va estrenar Qui som? al festival francès, i ara ha tancat el barceloní amb tres funcions al Teatre Grec.

Espectacle gran i ambiciós, Qui som? es fa aquesta pregunta mitjançant els llenguatges habituals de la companyia: el circ, la dansa, el teatre, la música i les arts plàstiques. El fang i la terrisseria acompanyen la proposta: els atuells creen música i es converteixen en màscares ancestrals. Impossible no pensar en Paso doble de Josef Nadj i Miquel Barceló, o en Fang, un solo de circ i fang de Quim Girón. El blanc i negre característic de Baró d’Evel és també la metàfora perfecta del nostre món: l’elegant pulcritud de l’inici no triga a convertir-se en un festival de taques i fang. Unir l’òpera amb l’slapstick és possible, en una escena inicial memorable de xiscles i relliscades, entre La Cubana i un número clàssic de clown.

L’extens repartiment de Qui som? brilla en el seu conjunt, però el protagonisme excessiu de Blaï i Camille ens deixa amb ganes de gaudir més de Noëmie Bouissou (la dona ocell), Miguel Fiol (imant de mirades) o Yolanda Sey (una veu que emociona). Cal destacar especialment Pep Ramis, que ha substituït Guillermo Weickert a última hora: la meitat de la companyia Mal Pelo coneix bé l’espectacle, ja que ha col·laborat en la posada en escena. L’espai i el vestuari de Lluc Castells són una meravella: aquest teló d’algues –mar de posidònia i monstre antropòfag– és una imatge hipnòtica i aterridora (molt ben il·luminada per Cube). Una retallada a algunes escenes i a un text una mica excessiu no li anirien malament a la peça, que tot i això és la cirereta que ha tancat les nits d’estiu del Grec. L’any que ve, més i millor.