Àlex Susanna: mor l’hereu del Noucentisme

El poeta, dietarista i gestor cultural Àlex Susanna ha mort a Gelida a conseqüència d’un càncer que li va ser detectat encara no fa un any. La seva trajectòria ha estat fecunda: aquest home de cultura, sempre elegant i educat, ha estat una de les figures més rellevants del sistema literari català de la democràcia. Durant el període en el qual aquest sistema s’estava començant a fonamentar després de la dictadura, és a dir, durant la Normalització entesa com a cicle cultural, Susanna va ser un agent de modernització fonamental. Nascut a Barcelona el 1957 i fill d’una família il·lustrada, el principi va ser la poesia i primer va ser el surrealisme.

En plena Transició, a la vegada que va començar a estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, va publicar els seus primers versos a revistes de poesia (la primera, Bava per a vós). Mentre escoltava les lliçons de José Maria Valverde, Antoni Comas o Rosa Cabré, enllaçava amb grans poetes catalans que havien desaparegut del cànon. Si el 1979 ja escrivia amb sensibilitat sobre Marià Manent —figura amb qui es va anar emmirallant al llarg del temps—, l’estiu d’aquell any, des de Nova York, es cartejava amb Joan Vinyoli. Tenia només vint-i-dos anys i els seus interessos fonamentals ja eren l’art i la poesia.

L’estiu del 79, mentre era als Estats Units, els seus germans van enviar un llibre de versos al Premi Miquel de Palol. El va guanyar. Havia traduït Aragon, Breton i Péret, aquest surrealisme era present als poemes, però ja aleshores sentia que havia evolucionat. “La meva poesia actual s’avindria a la idea de Wordsworth de poesia com a emoció recordada en la calma”. Segurament aquest seria el nucli de la seva poètica.

El 1980 ja es podien llegir De l’home quan no hi veu, publicat a Llibres del Mall, i el premiat Memòria del cos, editat per La Gaia Ciència. “Intel·lectual pur, teòric fins al moll de l’os, lluita per trobar a cada pas un nou camí expressiu objectivament i subjectivament correcte però sempre apassionat”. Aquesta era d’una entrevista publicada a l’Avui i que li va fer Miquel Alzueta, amb qui dirigirien primer la col·lecció Llibres de Glaucos a l’editorial Laertes i a mitjan vuitanta s’independitzarien per crear l’editorial Columna.

Susanna va ser sempre conscient que una cultura moderna necessita cuidar la seva pròpia tradició (el catàleg de poesia de Columna ho exemplifica, també la discogràfica Columna Música), solidificar una sociabilitat en base a relacions de cordialitat amistosa (val la pena rellegir el seu dietarisme, la meticulositat de les lectures dels amics, d’Yvars a Serés) i, a la vegada, dotar-se d’infraestructures per a fonamentar-se. Per això era hereu d’un Noucentisme que fa compatible classicisme i cosmopolitisme. Perquè el Noucentisme era creació i gestió per crear una cultura europea, de qualitat, perfectament autònoma. Una cultura com a eina civilitzadora. Un primer exemple modèlic d’aquest propòsit, que connecta amb la seva curadoria de l’escultor Maillol, va ser el seu Monsieur Teste de Valéry, que va guanyar el Serra d’Or de Traducció.

A principis de 1983 uns joves de Granada es posicionaven a la vida literària espanyola amb una nova poètica. Una eina per legitimar-se era crear tradició. Luis García Montero va dir a Jaime Gil de Biedma que li dedicarien un número de la mítica revista Litoral. Jaime Gil va suggerir noms de possibles col·laboradors. “Àlex Susanna: un joven poeta catalán muy bueno, y muy inteligente”. La relació Gil de Biedma / Susanna va ser important i va tenir una concreció brillantíssima: el pròleg de Gil de Biedma a la traducció catalana dels Four quartets d’Eliot. La relació amb García Montero també seria rellevant: d’alguna manera ells dos, amb poètiques convergents, havien estat ungits com els prínceps de la nova poesia de la democràcia, un a les lletres catalanes i l’altra a les espanyoles.

No és estrany que tots dos coincidissin a un dels certàmens emblemàtics de la Cultura de la Transició: los Encuentros de Verines organitzats des de 1985 per Víctor García de la Concha, un espai de cohesió de les noves promocions literàries i als quals assistien autors de totes les cultures espanyoles. Allà coneix a Suso de Toro o a Bernardo Atxaga. Aquell 1985 ell pilota el primer Festival de Poesia de Barcelona, emparat d’entrada per la Fira del Llibre. El 4 de juny, a les nou del vespre i a l’Institut Francès, es va fer el primer recital. Ell va llegir els seus versos, però no només. “Actuarà com a mestre de cerimònies el poeta Àlex Susanna”, es podia llegir a l’anunci a la premsa.

Poeta, editor, gestor cultural i professor. No tenia 30 anys. Va anar d’un pèl que no guanyés el Carles Riba, que es va endur Carles Torner (tampoc se li resistiria gaire: el va guanyar amb Les anelles dels anys). El curs 1985 / 86 es va traslladar a Venècia per fer-hi classes. A Quadern venecià, esplèndid, va recollir aquella experiència. Ha estat un dels principals dietaristes literaris catalans. En aquell llibre de 1989, que va guanyar el Premi Josep Pla i que connectava el dietarisme de Manent, vida i literatura estaven foses. Susanna era un home de cultura. D’una cultura que volia projectar al món. I començava a saber com fer-ho.

A la Conselleria de Cultura se l’escoltaven. A l’hora d’elaborar els pressupostos de la Generalitat per l’any 1987, una partida era una idea seva: “el pla de traduccions encarregat a Àlex Susanna destinat a aconseguir que cinc de les principals editorials europees donin entrada als seus catàlegs a deu obres catalanes”. Era una figura de la Cultura de la Transició, perquè la Normalització hi estava integrada, però el desenvolupament d’aquell projecte tenia problemes: la normalització lingüística començava a ser qüestionada i començava una batalla per la llengua. En aquest context el conseller Guitart volia que els escriptors espanyols impulsessin un manifest. Susanna va rebre l’encàrrec de liderar-ho i ho faria activant la xarxa informal de Verines. El 1994 es va celebrar una trobada a Sitges. Bones paraules, sí, però res més. No es va aconseguir consensuar un document de mínims.

La seva decepció sobre la institucionalització d’una Espanya que assumís com a pròpia la pluralitat cultural aniria en augment. Com el gruix dels actors de la cultura catalana, va apostar per l’independentisme durant el Procés. Els seus dietaris són el testimoni de la seva vivència honesta i d’un desencís que també ho era. Però res més allunyat del seu tarannà dialogant que la pulsió destructiva. Era un constructor cultural. Va ser un alfil fonamental per a la creació de la institució que obre i tanca un cicle de la cultura catalana: l’Institut Ramon Llull.

El Llull es va fundar durant la darrera legislatura de Jordi Pujol a la presidència. Era l’any 2002. El propòsit explícit de l’Institut era la internacionalització de la llengua i la cultura catalanes, però també en tenia un altre d’implícit: el de la generació de prestigi intern. Ell en parlava amb Baltasar Porcel o Emili Rosales. El seu primer director va ser Joan Maria Pujals, que havia estat conseller de Cultura. El director de l’àrea de literatura fou Susanna. Hi va entrar amb un ambiciós projecte al cap: aconseguir que la literatura catalana fos la convidada d’honor a les principals fires de llibres del món. Va establir contactes practicant la diplomàcia cultural i usant com a principal argument industrial la potència de la capitalitat editorial de Barcelona. I la literatura catalana va ser convidada a la Fira de Guadalajara i també a la de Frankfurt. Quan va dissenyar l’operació de diplomàcia cultural a través del Llull ho va fer amb un objectiu ambiciós: fer els possibles per tal que un escriptor català –primer podria ser Baltasar Porcel, després hauria de ser Jaume Cabré– rebés el guardó que concedeix l’acadèmia sueca.

Susanna va dirigir el Llull entre 2013 i 2016. Abans la Fundació Caixa Catalunya, amb la Pedrera com a centre d’operacions, i després l’Agència Catalana de Patrimoni Cultural. El 2019 va publicar una antologia de la seva poesia titulada Dits tacats. La paràbola com a gestor cultural d’alt nivell la clouria la direcció d’art de la Fundació Vila Casas, una etapa que pot resseguir-se als dietaris Paisatge amb figures i El món en suspens (Proa).

El segon, que cobreix l’etapa de la pandèmia, s’obre amb la seva assistència al funeral d’Isabel Clara-Simó, que havia despuntat des de la Columna del seu temps. “No entenc com una autora tan i tan popular —i tan reconeguda— acaba els seus dies tan oblidada o menystinguda pels seus col·legues i autoritats del país”. Al primer hi ha una escena preciosa que transcorre a casa del seu amic Artur Ramon a Viladrau. Parlen de la generació noucentista. “Què en quedarà de tot plegat, d’aquí a un temps? Aquest del noucentisme és un món condemnat a ser cada cop més minoritari i exclusiu de quatre antimoderns. Quina llàstima...”. Entre els mèrits d’Àlex Susanna pocs tan lloables com el seu compromís amb aquella cultura civil. Era la seva vida. Trobant-se amb els seus amics i estimant la seva família, escoltant música, contemplant exposicions, viure llegint i escrivint. I així va fer la cultura catalana millor.