Les mans ben educades de Robert Walser a ‘Històries’

Llegeixo en un micrograma de Robert Walser: “A la vida m’he recolzat molt sovint damunt les meves dues mans, i puc creure d’haver-les tractat sempre molt bé i d’haver-ne fet amb el temps una cosa ben educada”. Les mans ben educades, així doncs, van fer de peus; ben educades van garantir una orientació, van aprendre a menar Walser a algun lloc, a eludir la paràlisi; el van ajudar a moure’s en el buit que l’art no permet d’ignorar i que, de fet, obliga a veure com a través d’un vidre d’augment.

Molt abans dels microgrames, Walser va escriure les Històries que l’editorial Flâneur ha publicat en traducció d’Anna Soler Horta. Escrites entre 1899 i 1912 i publicades el 1914, exposen a la perfecció la naturalesa de la seva escriptura, sorgida de la mera necessitat de trobar companyia en les frases, les imatges i les paraules, de transmutar la imaginació en companyia gràcies a unes mans a les quals es demana d’anar a algun lloc. Cadascun dels relats foragita, a la seva manera, el fantasma de la solitud i la desorientació.

Aquest és el negoci humà que es troba rere el candor i la ingenuïtat narrativa de Walser, ja escrigui sobre les vicissituds melodramàtiques d’una Mixeta explotada laboralment, sobre l’incendi d’un bosc o sobre un noi que decideix fer-se patge. En ser solidari amb els seus personatges efímers, Walser aconsegueix de ser-ho amb si mateix. A la primera historieta del recull, per exemple, un poeta s’entristeix en no saber què veure en els poemes que ha escrit. Aleshores inverté l’“autor murri”: “m’inclino al meu torn sobre la seva obra i resolc amb una facilitat infinita l’enigma de la qüestió”. Són només poemes, i se’ls pot descriure amb els adjectius més simples.

El cas és que aquesta “facilitat infinita” amb què l’autor resol el conflicte del pobre poeta és factible perquè està emmarcada en el relat. Les dificultats del poeta ens acosten, indirectament, a la sensació de dificultat infinita que inquieta el mateix Walser: les coses són el que són; la confusió que el món provoca rau en la seva mera facticitat.

I, alhora, la facticitat és allò que l’escriptura de Walser imita d’aquest món misteriós per tal de sobreposar-se al desconcert, per propiciar la fascinació que manté viva la vida: les paraules, les frases imaginades i escrites, construeixen una realitat literària tan nítida i impenetrable com un dia primaveral, una alegria fugaç o una pena infundada. En Walser no hi ha psicologia, sinó esquemes superficials d’estats psicològics: els personatges exclamen, ploren, sospiren i prenen decisions sobtades com si fossin els “animals màquina” de Descartes, sense ànima però amb escalfor al cor, sense interioritat però amb sentiments.

El revers de la “facilitat infinita” és el tema de fons del relat ‘Kleist a Thun’, potser precisament perquè aquí la imaginació de Walser es projecta damunt d’un poeta de carn i ossos. L’autor hi narra l’estat d’alienació de Heinrich von Kleist durant una estada solitària en un poble bernès: escriu versos i se’n desfà perquè “les seves creacions li fan ganyotes”, fantasieja i no pot sinó concloure que les seves fantasies són fútils, que no desitja el que desitja. “Per què, es pregunta somrient, ha de ser precisament ell qui no tingui res entre mans, res a empènyer i fer rodar?”. Riu i plora alhora. “Es vol lliurar de ple a la mala estrella dels poetes: el millor és perir com més aviat millor!”

Walser no menciona en cap moment que Kleist es va acabar suïcidant, però a l’última pàgina del relat, en fer referència a “uns instants” en què l’escriptor “és feliç com un infant”, no s’està d’assenyalar que la seva germana, que ha arribat a Thun per endur-se’l a casa, prova de fer-li veure que “té una manera molt estranya de jugar amb la vida”. Walser va esforçar-se a fer prevaldre la força d’una altra estrella de poeta, la primordial. És l’estrella d’una activitat humana que s’assembla prou a un joc, i que imposa una manera de viure ben diferent a la del món industrial a què, com recorda Walser a l’última línia del relat, el municipi de Thun ha dedicat una exposició. És l’estrella que posa coses entre les mans d’un poeta, que diu que avançar és llei, i a qui es deu la mera existència de la literatura.

Històries

Robert Walser
Traducció d’Anna Soler Horta
Flâneur. 147 pàgines. 20 euros